Una de les reaccions que més m’han sorprès i inquietat durant el transcurs de la pandèmia ha estat el que en podríem dir “l’enyorança de la uniformitat”. A les tertúlies -aquest gènere que s’ha convertit amb el temps en una mena de Twitter radiofònic i televisat entre ressentit i furiós-, en articles de premsa i en comentaris de carrer, s’ha lamentat profundament que cada govern prengués decisions diferents, com si això fos una gran desgràcia.
Efectivament, la constatació de l’existència de diverses estratègies per fer front a la Covid-19 per reduir la interacció social i, per tant, el contagi, ha generat una gran desolació popular, a vegades desassossec. S’ha considerat que aquesta diversitat era mostra d’incompetència i se l’ha fet culpable d’una suposada confusió generalitzada entre la població. La relació entre allò que es diu als mitjans de comunicació i les Xarxes i el que acabem pensant que pensem és incerta, però en aquest cas hi ha hagut una clara convergència. Es podria dir que l’opinió pública ha assumit que l’existència d’estratègies diferents era senyal de naufragi governamental. I, per una vegada, això no tan sols s’atribuïa al govern de la Generalitat o al d’Espanya, sinó que era extensiu a la resta de governs mundials, cadascun amb les seves decisions de confinament, i posteriorment, amb les diverses decisions en relació a la vaccinació.
I, tanmateix, simultàniament som capaços de fer discursos sobre la importància de la proximitat en la presa de decisions, o de la reivindicació de la sobirania nacional i també la local. I això resulta tremendament contradictori. En realitat, el que des del primer moment va lamentar el president Quim Torra i el seu govern, precisament, va ser la confiscació de les competències autonòmiques en salut, seguretat i mobilitat per part del govern espanyol. Una pèrdua de la capacitat de decidir del propi govern que va ser causa d’un greu retard en la presa de decisions a Catalunya i que haurien pogut salvar vides.
Potser aquest enyorament per la unanimitat el devem a l’obsessió inicial del govern espanyols per donar una aparença de guerra contra el virus, això sí, començada tard i malament. Parlo d’aquelles rodes de premsa diàries plenes de militars i policies de tots els cossos que expressaven la voluntat de convertir les decisions sanitàries en un combat patriòtic a favor de la unitat d’Espanya. Era allò de “este virus no conoce fronteras” (que no fossin les d’Espanya, és clar). Una contradicció, la del combat unitari, que es va reproduir a tots els plans de governació. També en el de la Unió Europea en competència amb els seus estats nacionals. O de la Generalitat de Catalunya amb els governs municipals que també volien fer la “guerra” pel seu compte.
Des del meu punt de vista, l’enyorament per la unanimitat té a veure amb la dificultat d’entendre i gestionar la complexitat d’un fet que, a més, ens era desconegut. Era la por a una gran incertesa a la que calia respondre amb estratègies noves, amb eines de les que no se’n coneixia bé l’eficàcia i des d’una comprensible impossibilitat d’haver-la previst. També hi pot tenir a veure la contradicció d’uns dirigents que volien transmetre missatges de seguretat per generar confiança entre la ciutadania mentre se’ls veia inevitablement desorientats en el discurs i contradictoris en la presa de decisions.
També ha contribuït a la sensació de confusió el fet que les normes de protecció havien de ser prou generals i no podien ser particularitzades. Però les normes que ni que haguessin estat individualitzades, tampoc no haurien satisfet ningú. Hom es queixava que s’apliqués el mateix raser a la metròpoli barcelonina que a un poblet de cinc-cents habitats; a una comarca industrialitzada que a una de muntanya; que els límits perimetrals locals partissin localitats pel mig d’un carrer... En què quedàvem? Volíem criteris per a tothom, o normes per a cadascú? Què hauria creat més confusió: més uniformitat o més diversitat normativa?
Tot plegat, des del meu punt de vista, mostra que la complexitat de l’actual organització social va molt per davant de la nostra capacitat intel·lectual per entendre-la. Ens hem dotat d’instruments prou complexos per gestionar una alta complexitat, però no hem trobat els mecanismes per facilitar-ne la comprensió. La gestió de la comunicació durant tota la pandèmia necessitaria una anàlisi rigorós des d’aquest punt de vista. Sabia transmetre la complexitat del moment i ajudava a comprendre-la? No és que queia en la temptació permanent d’exigir respostes simples a una situació que no les tenia? No és cert que mostrava poca destresa a informar de dades estadístiques on buscava el refugi segur que no podien donar?
La uniformitat era i és la pitjor resposta a la complexitat. I sí: per atendre-la, cal aprendre a estar disposats a ser flexibles, intel·lectualment i en la pràctica social. I a reconèixer la nostra fràgil condició humana.
