La setmana passada es van interposar una sèrie de protagonistes per irrompre enmig de les negociacions –o la paràlisi, en aquest cas– entre els dos principals partits que han de pactar la investidura d’un president de la Generalitat de Catalunya. D’un costat hi havia la CUP. Els anticapitalistes, amb una evidència de la seua utilitat política, van erigir-se com a agent pacificador per mirar de refer els ponts trencats entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. L’intent no va tindre l’èxit que es pretenia, però va servir per reconduir un nou acostament entre dues formacions que, tot i la llarga experiència política amb què compten al darrere, no sempre són capaços de transformar-la en resultats satisfactoris. Tot i les campanyes hostils que ha patit la CUP des de segons quins sectors, no es pot dir que aquesta formació haja pecat mai d’immobilista. Més enllà d’errors, dels quals no està lliure cap altra formació –en el cas de la CUP el més flagrant va ser la no investidura de Jordi Turull tot just un dia abans de tornar a la presó–, els anticapitalistes tornen a desenvolupar un paper clau en l’esdevenir d’una investidura que s’està resistint molt més temps del que tocava.
A l’endemà de la maniobra de la CUP arribava el torn de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, que va aprofitar un permís penitenciari –cal recordar que ell i la resta de presos polítics compten amb el segon grau penitenciari, que els dona dret a permisos durant 36 dies a l’any– per mirar d’evitar la catàstrofe. Cuixart compta amb l’avantatge que no forma part de cap partit, i això l’allunya de qualsevol susceptibilitat, fet que alhora li dona certa autoritat per erigir-se com a mediador. Autoritat reforçada pel fet que presideix l’entitat cívica amb més socis de tot Europa. El president d’Òmnium és l’única persona, després de tres mesos de negociacions fracassades, que ha sabut posar d’acord totes les parts. I ho ha fet posant tothom davant el mirall dels seus propis errors, de retrets mutus i d’“hipertacticismes” –terme emprat per ell mateix– que no condueixen enlloc.
No hi ha dubte que el mèrit de Cuixart en aquest sentit és indiscutible. Però menys discutible és encara que no calia arribar al punt que un pres polític emprara part del seu temps de llibertat per posar d’acord els partits que estan obligats a fer un pacte de Govern a Catalunya. Perquè malgrat els errors de les anteriors legislatures, malgrat episodis del tot decebedors, i sempre sense oblidar que la repressió contribueix a contaminar encara més el context, l’electorat ha tornat a donar una oportunitat als partits independentistes perquè continuen fent via. Una oportunitat que a ulls de molta gent aquests partits ja no mereixien, però que ara podrien tornar a tindre.
Tot allò que els partits sobiranistes no sàpiguen resoldre amb l’eficàcia de la bona política serà un argument per a la desmobilització electoral i perquè el constitucionalisme espanyol, ara liderat també per Vox, guanye terreny en l’àmbit institucional català. Aquest és el gran perill i aquesta és una de les grans raons per les quals el sobiranisme va proporcionar, novament, una victòria –en escons i en percentatge de vots– als partits independentistes. Caldria no donar més arguments que contribuesquen a nodrir el desengany d’aquells que no entenen com s’ha arribat fins aquesta situació d’enfrontament. Aquest propòsit no només serveix per desencallar la investidura, sinó també per una legislatura que, si naix, ho farà amb els mateixos problemes amb els quals va acabar l’anterior. Hi ha errors que no es poden tornar a cometre.
