Sabedor de fins a quin punt poden ser malament interpretades o tretes de context algunes de les consideracions que compartiré en aquest full d’opinió, m’aventuro a enumerar els perquès principals de la necessitat d’obtenir no un acord a qualsevol preu –n’hi ha que fins i tot el volen gratis–, sinó un pacte sòlid i ben articulat en relació a objectius i metodologies que sustentin la formació d’un nou govern a Catalunya i, per tant, que facilitin l’inici d’una nova legislatura, la XIII.
En relació a les necessitats, a les motivacions d’aquest acord que vagi més enllà de la investidura d’un president netament independentista i republicà –que ningú posa en qüestió que ha de procedir de les files d’ERC–, vull distingir quatre fronts principals:
1. Ens cal un bon acord, ben treballat –això és concret–, que contempli la lletra petita, per donar una resposta eficaç a la crisi social i econòmica que viu el nostre país.
2. Aquest acord que reclamem des de la fileres de Junts ha de permetre construir un mur de defensa dels drets fonamentals i bàsics que, sabem –i, si no és així, suggereixo escoltar en bucle el discurs brillant pronunciat per Jordi Cuixart aquest mateix dimecres –, gaudeixen d’un suport ampli de la societat catalana i que, és prou evident, no tenen cabuda en el marc de l’actual Govern de Pedro Sánchez.
3. Ens cal igualment prendre la iniciativa i convocar una primera reunió de treball que permeti articular un gran acord nacional per a l'autodeterminació que superi la dinàmica i els condicionants dels partits polítics “clàssics” i que igualment agrupi una majoria social àmplia, que hi és, favorable a facilitar una solució democràtica que vagi més enllà de la foto. Més enllà de la (molt infructuosa i frustrant) taula de diàleg que proposa el Govern espanyol. Tot plegat, amb el compromís inequívoc que només des del diàleg i des de l'embat democràtic –per tant, pacífic– amb l'Estat espanyol podrem practicar l'exercici de l'autodeterminació i l'amnistia durant la propera legislatura.
4. I, per últim, aquella que –sembla ser– és la mare dels ous: necessitem un espai per al debat i per a l’acord de l'estratègia independentista que necessàriament depassi el marc de la governabilitat. Sense estratègia no hi ha rumb. Sense unitat no hi ha força. De la mateixa manera que sense diàleg no hi ha legitimitat en relació a la voluntat del poble català de guanyar la seva plena llibertat.
Més enllà de la perspectiva quotidiana que afecta la gestió d’una Generalitat molt, massa atropellada per la pandèmia però també pels efectes del 155 i la repressió que encara continuen exercint els poders fàctics de l’Estat espanyol, ens cal una mirada a mitjà termini, una visió, un futur.
Aquest és, al meu molt modest entendre, el dibuix. I aquesta és la necessitat i la urgència que no admeten demores: no a qualsevol preu, no de qualsevol manera, no cometent els mateixos errors del passat –recent, en molts casos. Si cal, explicant amb llum i taquígrafs, el documents i contradocuments que generen discussions tan poc entenedores a ulls del 52% de persones.
Siguem valents i ambiciosos en la mirada de present, que és també la de futur. I que l’esterilitat del soroll entre companys de viatge –certament trist, molt trist– no ens faci perdre de vista el perquè som on som i perquè tantes i tantes bones persones han dipositat en nosaltres la seva confiança.
