La impunitat de l’extrema dreta s’ha viscut amb tota normalitat al País Valencià des de fa dècades. És la viva expressió de la tolerància governamental més execrable davant una violència exercida sense pietat de cap mena. Des dels anys setanta ha estat així davant la passivitat del poder polític, fos del color que fos. Els botxins han estat tolerats i repudiades i estigmatitzades les seves víctimes.
El 2019 vaig ser testimoni de l’absoluta complicitat de la Guàrdia Civil amb aquesta extrema dreta que va cridar a rebentar un acte de presentació del llibre ‘Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures’ a Riba-roja de Túria (Camp de Túria). A l’acte hi van participar Guillem Agulló pare i Artur Junqueras, progenitor del líder d’ERC empresonat a Lledoners.
Un centenar de militants feixistes es van concentrar davant els dos accessos possibles al recinte on s’havia de celebrar l’acte. El boicot s’havia explicitat a través dels mitjans de comunicació. L’ambient intimidatori que van aconseguir, un cop més, no convidava a assistir a l’acte per molt que aquest clima sigui una constant al País Valencià. Tot i així, la sala es va omplir. Si feia por entrar al recinte, encara va fer més por sortir-ne en acabar. Els fatxes, autèntics nazis que supuraven odi, es van atrinxerar a l’exterior, salivant davant l’oportunitat d’agredir els assistents.
La Guàrdia Civil es va limitar a organitzar un estret passadís pel que van fer passar un a un als assistents, per al seu escarment. Insults a raig, escopinades, amenaces i intents d’agressió. L’odi que verbalitzaven els fatxes era tan salvatge que feia pànic imaginar què podia succeir si t’enxampaven sol tornant a casa. Inevitable recordar l’assassinat de Guillem Agulló a mans, exactament, d’aquest mateix odi. I a tot això, els agents de la Guàrdia Civil desplaçats al lloc, no es van estar de confraternitzar amb els feixistes mentre aquests increpaven als assistents. «Només els va faltar fer-se un selfie», diria Gabriel Rufian, un dels ponents a l’acte.
El grotesc escarni protagonitzat pels feixistes va arribar al ple municipal de Riba-roja. El PSPV va presentar una moció que, pretenent condemnar els fets, va ser un infame aval al feixisme. Els socialistes van proposar al ple impedir que es pogués tornar a fer un acte d’aquelles característiques al castell, per evitar així els incidents. I es va aprovar, gairebé per unanimitat. Només Vox s’hi va abstenir. No pas per defensar que s’hi pogués fer un acte sinó, és de suposar, perquè no s’havia enaltit la violència feixista. Resultat: avui els feixistes podrien tornar a Riba-roja. Però no es podria tornar a fer un acte com aquell, acte musical, de presentació d’un llibre que glossa la figura d’un republicà, d’un demòcrata condemnat per defensar i exercir el dret a decidir.
L’esquerra espanyola avui sembla haver despertat de la seva letargia. La irrupció de Vox i la seva creixent influència han fet que hagin acabat veient les orelles al llop. Fins que Vox no ha amenaçat amb determinar el color del Govern de la Comunitat de Madrid no s’han posat les piles. Però la normalització institucional dels pactes de govern amb l’extrema dreta no va començar només amb els acords de Múrcia, Andalusia o Madrid per sustentar governs del PP. No només.
Aquests dies hem escoltat l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, posar el crit al cel arran de la decisió de Pablo Iglesias d’abandonar el debat de candidats de la SER mentre la candidata de Vox aplaudia i banalitzava les amenaces de mort. Colau oblida –amnèsia selectiva– que ella va retenir l’alcaldia gràcies a un acord d’investidura amb aquells que ella mateixa qualificava de xenòfobs o anomenava ‘Fons Black’, tot per retenir l’alcaldia i impedir que un candidat republicà, Ernest Maragall, que havia guanyat les eleccions i li havia estès la mà, pogués ser Alcalde de la capital de Catalunya. Colau va acceptar el cordó sanitari impulsat pel PSC contra els republicans de bracet de la dreta extrema i amb la seva decisió va contribuir a blanquejar-la, a validar els seus vots i a utilitzar-la per interessos espuris en benefici propi.
Colau, aquell dia, per impedir que els republicans tornessin a governar la capital de Catalunya des de 1939, els va convertir en útils. Aquell dia, la candidatura nascuda del 15M va llençar per la borda tot allò que els havia infantat i va malbaratar una oportunitat històrica per avançar en clau social i nacional. I ara, és clar, es lamenten d’haver covat l’ou de la serp. Deia Gabriel Rufián: benvingudes i benvinguts a l’antifeixisme militant amb una abraçada fraternal. A veure si aquest cop entenem qui són els companys de trinxera (amb tota la seva diversitat i pluralitat) i qui són aquells que voldrien sepultar-la.
