El fracàs immediat de la Superlliga i del seu promotor principal, el magnat Florentino Pérez, evidencia fins a quin punt encara hi ha una societat que entén el futbol com un esport lligat als valors, al mèrit esportiu i a les identitats que representen els clubs. L’esport més seguit arreu del món ha entrat, al llarg de les últimes dècades, en una dinàmica de turbocapitalisme que l’ha condemnat a una bombolla que algun dia esclatarà. Florentino Pérez, amb el seu projecte de la Superlliga, volia donar-li una mica més d’aire, però l’esclat serà inevitable en el futur. Entre altres coses, perquè hi ha qui s’ha pensat que el futbol només és possible si sobreviu a còpia de contractes multimilionaris amb jugadors, televisions, mitjans i patrocinadors que no fan, sinó, apartar aquest esport de la seua essència popular. Una essència que ha mantingut el futbol com a esport i espectacle protagonista durant l’últim segle de la història i que ara, al segle XXI, ha guanyat l’embat a les elits que pretenien convertir, encara més, el futbol en una eina estrictament empresarial, totalment desvinculada dels seus orígens.
Però la batalla no acabarà ací. Després del primer fracàs de la Superlliga es mouran peces a la UEFA i a la FIFA perquè les competicions dels grans clubs es dirigesquen cap a una reconversió a mig camí entre el que hi ha ara i el projecte de Florentino Pérez. Aquest desenllaç, que sembla inevitable, no serà, ni de bon tros, una bona notícia. La manca de partits televisats en obert, la invisibilitat dels clubs que no pertanyen a l’elit i la irrupció de magnats estrangers que gestionen i dirigeixen els clubs com a simples companyies privades per traure un benefici econòmic que repercutesca en els seus imperis empresarials són dinàmiques actuals que es veuran reforçades amb els nous sistemes de competició com els que ha plantejat Florentino Pérez. Sistemes adreçats, senzillament, a unflar la bombolla en què han entrat els grans clubs a còpia de fitxatges i sous desorbitats. Fitxatges que, al seu torn, augmenten cada vegada més la diferència entre els clubs rics i els que no ho són.
Aquesta reconversió del futbol ha distanciat l’esport de bona part de la gent que fa dècades seguia les competicions amb entusiasme. Equips com el València CF, amb bona part del planter desvinculat de les bases del club, amb dirigents que desconeixen la llengua del país i que tenen les seues bases d’operacions a milers de quilòmetres de distància trenquen, de manera inevitable, el vincle d’identitat que sempre ha unit aquest club amb bona part del territori. És, només, un exemple de molts altres. L’Espanyol, el Mallorca i molts altres clubs han entrat, també, en aquesta dinàmica que arrossega i arrossegarà molts altres clubs prompte o tard.
Afortunadament, però, encara queden exemples en els quals emmirallar-se. Un és el del futbol alemany, capaç de sostenir una gran competició de lliga sense la necessitat d’endeutar-se eternament a còpia de fitxatges sobrevalorats i sense fer que les aficions perden l’interès en aquesta competició. Per descomptat, cal esmentar també l’exemple del futbol anglès, el gran responsable d’aturar el projecte de la Superlliga gràcies a una afició que s’ha encarregat de posar per davant les essències del futbol per salvar-lo. Un propòsit que s’ha traduït en protestes que han obligat els grans clubs a abandonar aquesta competició tan sobtada, tan elitista i tan nociva. El futbol encara està a temps de retrobar-se amb si mateix.
