L’alcaldessa de Barcelona va anunciar fa uns dies que deixava la xarxa social Twitter. Per fer-ho, va difondre un escrit en el qual hi exposava els seus motius per considerar que aquesta eina l’allunya de “fer bona política”. Segons ella, Twitter genera una “tirania de la presència permanent”, l'obligació “d’opinar de tot, tota l’estona” i en aquesta exhibició de parers és “molt fàcil acabar entrant el discussions i baralles amb adversaris polítics”. A banda d’això, Colau també va lamentar la proliferació d’usuaris falsos que tenen com a única finalitat el desprestigi de l’adversari i el foment de la crispació.
Certament, a Twitter hi sol haver un ambient més carregat que en la majoria dels altres àmbits de la vida. No es tracta només de l’ús malintencionat de l’anonimat, que és la màscara de la covardia, la que et permet fer allò que no t’atreviries a fer a cara descoberta com si fos una disfressa de carnaval en temps de repressió: hi ha gent que signa amb noms i cognoms ben reals que perd completament els papers quan agafa el seu telèfon mòbil per dir-hi la seva.
El problema de fons, crec, és la falsa sensació de seguretat que ofereix la intermediació de la pantalla. Fa pensar que els renecs proferits tenen una menor gravetat que si fossin dits a la cara del seu receptor, en una dinàmica semblant a la que es reprodueix en moltes discussions de trànsit, rere l’empara del parabrisa. Relacionat amb això, em ve al cap una anècdota que em va explicar un conegut: mentre un dia anava conduint, va veure com a l’altre carril, venint-li de cara, s’hi feia un avançament que ell va considerar temerari. A mesura que s’aproximava el cotxe que havia comès la imprudència, va tenir temps de treure-li el braç per la finestra aixecant visiblement el dit cor per recriminar-li la seva acció. Quan el va tenir prou a prop per veure-li el rostre, el va identificar com un veí del seu mateix poble, per més inri client seu, al qual es va haver d’afanyar a trucar per demanar perdó. Ja deia la cançó d’Els Pets que “dins de cada cotxe hi ha un animal”.
Els que ens aventurem a anar opinant públicament, exposant un criteri que ja sabem que no sempre serà compartit per tothom, ens trobem tot sovint que persones conegudes o saludades et responen per les xarxes amb un to desagradable que no es correspon amb la suavitat i la cortesia que gasten en persona. Quan això passa, és ben decebedor.
No crec pas que la solució passi per marxar de Twitter. Tot i que és un indret on la demagògia hi té camp per córrer, s’hi aguditza la polarització encimbellant personatges tòxics i malcarats i és relativament fàcil fer-hi maniobres de manipulació informativa, també s’hi democratitza la opinió, s’hi ofereix igualtat d’oportunitats per demostrar talent i hom pot dirigir-se sense intermediaris als més poderosos, encara que possiblement ni s’ho llegeixin personalment.
Em costen d’entendre les reaccions afectades com les de l’alcaldessa Colau. Al cap i a la fi, un representant públic d’aquesta categoria hauria de tenir la pell més gruixuda i saber el pa que s’hi dona. A més, segur que té un gran equip comunicatiu darrere que li permet prescindir dels improperis indesitjables i contenir l’impuls de baixar al fang per mantenir la dignitat institucional. També hauria de valorar que, quan li ha convingut, prou que li ha servit per fer augmentar la seva popularitat: estem parlant d’algú que hi acumula gairebé un milió de seguidors.
Pel que fa a la resta de mortals, proposo un exercici saludable que sempre procuro posar en pràctica (encara que de vegades també patino): a Twitter no dir mai res a ningú que no t’atreviries a dir-li personalment. Només amb aquesta praxi ja t’estalvies haver de passar vergonya i converteixes la xarxa en un lloc una mica menys verinós. Combinant-ho amb una política sistemàtica de no respondre a usuaris anònims i de no contestar els insults, és factible continuar-hi sense perdre els nervis.
