Si les enquestes no s’equivoquen, Isabel Díaz Ayuso guanyarà les eleccions a la Comunitat de Madrid el proper 4 de maig. I ho faria amb un clar avantatge, a tocar de la majoria absoluta que, en cas de no aconseguir-la, seria garantida per Vox. El partit ultradretà, per cert, es troba un tant desorientat en unes eleccions en què té al davant una candidata que podria, perfectament, liderar les seues llistes. Una candidata que recupera l’electorat descontent del Partit Popular, sedegós d’un discurs hostil, de les polítiques agressives i dels missatges provocadors que Mariano Rajoy no acostumava a pronunciar. Ayuso, amb la seua manera de fer, recuperarà bona part d’aquests votants perquè el PP torne a esdevenir hegemònic en una comunitat ben significativa.
La capital espanyola i la regió que l’envolta seria, per tant, el primer territori a ser recuperat per un PP que, tot i no haver-ne perdut mai la presidència, sí que ha passat un període en què ha patit la competència d’altres partits –fonamentalment de Ciutadans, que perdrà la representació. El PP ja gaudeix d’una clara hegemonia en territoris singulars com ara Galícia, tot i que a còpia d’un discurs i unes polítiques bastant moderades, allunyades de la visceralitat que exigeixen els votants del centre de l’Estat. Mentrestant, a Andalusia tot fa pensar que Juanma Moreno, qui va aconseguir que el PP accedira la Junta per primera vegada en la història –gràcies a Ciutadans i a Vox– es mantindrà al capdavant del Govern després de les eleccions que s’hauran de celebrar l’any vinent. I a la resta de territoris, el PP ja fa moviments per mirar d’assaltar les institucions que va perdre al 2015. Especialment paradigmàtic va ser el cas del País Valencià, on després de dècades de corrupció continuada i escandalosa, l’esquerra, en part adormida durant aquells anys, va poder accedir a la Generalitat Valenciana i a bona part de les alcaldies i les diputacions.
Ara, després d’una legislatura i mitja a l’oposició, el Partit Popular recupera velles fórmules que li van donar l’hegemonia fa dècades. Ningú desmenteix ja que, durant els propers mesos, el president de la Diptuació d’Alacant, Carlos Mazón, es convertirà en el nou líder del partit al País Valencià per aspirar a guanyar la presidència de la Generalitat quan es convoquen les eleccions, que a tot estirar se celebraran a la primavera del 2023. Mazón, procedent del zaplanisme polític, també té l’aspiració de recuperar l’electorat que va fugir cap a Vox. Serà una estratègia que el PP haurà d’emular arreu de l’Estat per tornar a gaudir del lideratge del passat. Alhora, l’actual vicepresident de la Diputació d’Alacant no ha dubtat ni un moment a l’hora de desmarcar-se dels discursos adreçats a protegir els interessos comuns del País Valencià i de Catalunya –com els que s’han emès darrerament des de les dues generalitats– per mirar de desplaçar aquesta connivència cap al sud murcià, precisament, des d’Alacant. Una estratègia que té com a objectiu distanciar els territoris separats pel riu Sénia i que, alhora, també vol dotar el sud del País Valencià d’una singularitat que l’allunya de la seua identitat.
L’estratègia ja va funcionar en el passat: el Madrid hostil d’Esperanza Aguirre, el País Valencià megalòman d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps i les Illes Balears de Jaume Matas van voler forjar un «eix de la prosperitat» que, realment, era el front comú contra qualsevol alternativa de progrés o de visió descentralitzada de l’Estat. Aquest eix no va tindre cap traducció pròspera en termes econòmics, però va formar part d’un relat que va mantenir el PP durant llargues legislatures governant en aquests territoris. El context post-pandèmia podria afavorir, novament, aquest relat de prosperitat que tant vol sentir molta gent després de dues crisis tan devastadores i consecutives. Caldrà estar alerta perquè aquest populisme no torne a funcionar. El seu èxit no beneficiaria ningú.
