Les darreres imatges d’Irlanda del Nord, amb incendis i avalots als carrers, amb policies ferits i amb polítics totalment desorientats, tornen a evidenciar la dificultat de resoldre els conflictes nacionals arreu del món. Especialment si un dels bàndols no està disposat a acceptar una solució democràtica.
L’ombra del Brexit plana sobre la Irlanda del Nord. L’acord del Divendres Sant del 1998, que posaven fi al conflicte d’Irlanda del Nord i que van ser ratificats per la via del referèndum tant en aquest territori com a la República d’Irlanda, tornen a estar qüestionats. El Loyalist Communities Council, que representa els principals grups paramilitars unionistes d’Irlanda del Nord, ha retirat el seu suport a aquest acord de pau. La pandèmia i la crisi econòmica que en deriva ha contribuït ha generar un malestar comú entre la població. Però aquesta situació s’empre s’agreuja encara més si al darrere hi ha una pulsió imperialista que el Brexit ha alimentat.
No són els pro-irlandesos els protagonistes dels avalots, sinó els pro-britànics. Per evitar imposar una frontera entre les dues irlandes, l’acord per separar el Regne Unit de la Unió Europea va comportar que l’Irlanda del Nord es continuara regint, temporalment, sota les regles del mercat comú europeu. Aquesta situació ha provocat una situació incerta. Molts dels nord-irlandesos favorables a la permanència del territori al Regne Unit senten estar més a prop d’Europa que no de Londres. Una mena de sentiment de traïció, segons destaca bona part de la premsa britànica. Això els fa témer per un desenllaç que alguns contemplen com a inevitable: el d’un referèndum sobre la reunificació d’Irlanda. Una hipotètic votació que també podria ser inevitable a Escòcia, tot i que Boris Johnson s’hi negue de manera reiterada.
La inquietud és més que evident entre els unionistes nord-irlandesos. L’episodi que va fer explícit tot aquest descontent va ser la celebració del funeral de Bobby Storey, un referent republicà que va passar dues dècades empresonat. L’homenatge, al qual van acudir milers de persones, es va celebrar sense respectar el protocol per evitar contagis. La judicatura, que no va actuar contra els assistents al funeral amb la contundència que alguns unionistes volien, ha estat qüestionada per aquests últims. Fins al punt aquest afer inesperat ho ha fet saltar tot pels aires. Segons la BBC, no hi ha indicis que les protestes estiguen sent orquestrades per cap grup organitzat, però la violència s’ha concentrat en les zones en què dominen les bandes criminals lligades als grups paramilitars d’ideologia unionista, que exerceixen una influència significativa sobre aquests barris.
Els acords del 1998 van ser un èxit històric. Van contribuir a la pacificació d’una guerra no declarada que va provocar milers de morts. Però és ben difícil que els acords siguen definitius després de conflictes tan llargs i dolorosos en què una part només accepta una única solució: la victòria sense matisos i la humiliació de l’enemic batut.
L’aposta democràtica és l’única recepta possible per solucionar aquests problemes. No és el remei definitiu, atès que una part important dels interpel·lats no l’accepten ni el reconeixen. Però és la manera més justa, i per tant la més segura, de trobar una bona solució a Irlanda del Nord, a Escòcia i a qualsevol altre territori amb un conflicte nacional evident. Tant és així que els qui es neguen a apostar per la democràcia en aquests casos ho fan negant-se, també, a reconèixer que es troben davant d’un problema polític. Negar el problema també és negar la solució. Europa ha d’imposar-se perquè la solució siga justa.
