“Mil vegades ens hem preguntat per que hi ha gent que vota a qui l’enganya i li roba (....) l’ésser humà prefereix, a vegades, la brossa (...) però tot això no explica que arribès a presidenta de Madrid una dona amb no massa llums, molta gosadia i ganes de bronca, responsable de la tragèdia de les residències de gent gran i un cúmul de disbarats”
Rosa Maria Artal. La Bolsa o la Vida (2021)
És ben cert que quan una papallona aleteja a milers de quilòmetres, un huracà pot acabar devastant el món. Ho sabíem, i la pandèmia de la covid-19 ho ratifica. En els inicis de la quarta onada, ja hem entès que la crisi del coronavirus té efectes molt més greus que la bombolla tecnològica de 1999, la del SARS de 2003, o la desregulació financera del 2008. Poc desprès, com ara, es va parlar que res seria igual i tot un president francès, condemnat el passat mes de març a tres anys de presó per tràfic d’influències i corrupció, reclamava “refundar” el capitalisme.
L’efecte papallona hi és a cada crisi, però la confortable preferència per la miopia política ens escapça la interpretació del que està passant. Tanmateix, la temptació de reduir el nostre cercle exclusiu d’interessos de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó augmenta la desolació de veure com a la consellera Dolors Bassa i a la presidenta Carme Forcadell se’ls hi arrabassa el tercer grau. Com deien els quaderns escolars, la seva cobejada comunió amb l’unionisme, coneguda com a reinserció i reeducació, “no progressa adequadament”. Però si es mira una mica més enllà, s’endevinen unes ales de papallona: perden el tercer grau perquè són una peça més del joc d’unes eleccions madrilenyes sobrevingudes per l’escomesa de dretes ultramuntanes. Ni règim penitenciari més lleu, ni indults, ni amnistia. Tot queda ajornat sine die. No cal donar munició a l’enemic.
Tanmateix, diguin el que diguin les enquestes, no em puc creure que la Isabel de la saga de miracleres pugui aconseguir cap majoria ni Vox mediant. No, per qui ha publicitat (anuncis caríssims, sanitat de pena) una dolce vita sense controls ni restriccions per a joves europeus. No per qui ha consolidat Madrid com a capital del dúmping fiscal (el cervell privatitzador de la sanitat pública d’Aguirre, Javier Fernández-Lasquetty, és ara titular d’Hisenda d’Ayuso). No per qui compara, des de la impunitat, la massacre perpetrada en els geriàtrics amb la llei de la mort digna. Sols una cara-girada sortida del museu dels autòmats pot fer veure que no entén com la gent de bé s’altera tant per la mort de la gent gran... si són partidaris de l’eutanàsia.
Ayuso vol guanyar per fer més gran la seva bandera. Vol ser la Trump madrilenya amb l’ajut de Toni Cantó, gran consumidor de jaquetes diverses. I les enquestes (interessades) diuen que ho pot aconseguir deglutint Ciutadans i metamorfosejant-se en hooligan de Vox. No li costarà gaire. Davant seu, un president de govern supleix les mancances del seu cap de llista, aïllat en la metafísica. Juga la carta de l’“operació Kamala” amb Hala Jalloul, secretària de migracions, i proposa un canvi molt “centrista” i de bon veure per pobres d’esperit perquè les principals funcions del govern al qual pertany són blindar fronteres i deportar. I deportar és precisament el que demana la dreta ultramuntana per Serigne Mbaye, de la llista d’ Unidas Podemos i membre de la cooperativa de manters. Diu Mbaye: “Sé molt bé quines coses s’han de canviar: el transport, l’educació, la necessitat d’intèrprets als hospitals, el treball precari...” I tot i així, a Ángel Gabilondo no sembla que li faci peça pactar amb la llista d’Iglesias.
Mónica García, metgessa del 12 de Octubre, és la cap de llista de Mas Madrid. Va fer front a l’intent de privatització de sis hospitals públics de Lasquetty amb una mobilització exemplar, llarga i dura, en la qual denunciava que “els objectius dels nostres gestors no són els pacients, són els votants. Per això fem hospitals que no necessitem i no portem els diners on cal”. Ayuso no sembla que l’hagi escoltat, però tampoc es va mossegar la llengua quan Iglesias li va oferir fer llista conjunta: “Les dones estem cansades de fer el treball brut i que, en els moments històrics, ens demanin que ens apartem”.
Tanmateix, la gent de Madrid no es mereix un govern d’Ayuso. Per això ve a tomb recordar a Liliana Segre, la senadora italiana que va fer un discurs dur i savi davant el Parlament Europeu en el Dia Internacional de l’Holocaust del 2020. En vint minuts d’emoció, Segre va explicar la seva supervivència a Auschwitz perquè les generacions més joves no oblidin mai l’horror. I perquè cal seguir militant en l’antifeixisme, va confessar que no recordava el nom d’una nena del camp que va dibuixar una papallona groga volant sobre les tanques de filferro espinós. El seu desig de nonna per als més joves és que aquesta papallona de pau, la que no fa créixer el dolor sinó l’esperança i la dignitat, no deixi mai de volar.
