No es pot negar que la implicació econòmica de les institucions europees a l’hora d’afrontar econòmicament la crisi provocada pel coronavirus ha sigut total. Evidentment, la supervivència de la Unió Europea depenia de com resolguera la crisi sobtada generada per la pandèmia. I aquest examen el va aprovar amb nota amb els fons repartits arreu del continent. Però el projecte europeu i el seu sistema polític i institucional encara té greus mancances. Defectes que alimenten els populismes més contundents i reaccions polítiques de mirada curta, però que s’han de corregir amb urgència per evitar situacions com la que s’ha generat amb el retard de l’arribada de les vacunes d’AstraZeneca.
El pla massiu de vacunació, previst per a aquesta setmana, s’haurà de retardar uns dies –no se sap quants– després que el Ministeri espanyol de Sanitat anunciara el retard de centenars de milers de dosis. Concretament, el Principat en rebrà 150.000 vacunes menys d’AstraZeneca. Al País Valencià se’n deixaran de rebre 80.000 de les 96.0000 previstes, i a les Illes Balears, on les dades no són clares a l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, també es rebran menys vacunes de les 31.000 previstes a termini immediat.
Preocupa el fet que la ministra espanyola, Carolina Darias, no haja donat cap mena d’explicació sobre aquest retard que afectarà no només la salut dels ciutadans, sinó que també retardarà la tornada –gradual– a la normalitat i a la recuperació econòmica. Encara més: des del Govern espanyol no s’ha demanat cap explicació –almenys pública– a les institucions europees per aquest nou retard. El silenci ha estat l’única resposta. I un silenci davant una situació tan delicada només genera inquietud davant un possible allargament del drama.
El pla de vacunació implantat als Estats Units, que es preveu exitós; el que s’ha desenvolupat al Regne Unit, on ja s’ha vacunat quasi la meitat de la població; o el d’Israel contrasten amb el retard d’una Europa desorientada i allunyada dels models d’èxit. A l’Estat espanyol, la població vacunada no arriba al 10%, una xifra que esborra qualsevol esperança de recuperació econòmica i sanitària a mitjà termini.
Des de l’inici de la pandèmia, els pronòstics de les autoritats polítiques s’han demostrat fallits una vegada rere l’altra. En una situació tan inèdita i de tanta incertesa, és comprensible que hi haja un marge d’error elevat. Però la paciència de la ciutadania s’esgota quan hi ha mancances evidents davant situacions tan delicades. I sobretot, quan es detecta que des de les institucions o bé no es diu tota la veritat o bé es guarda un silenci incòmode davant tanta incompetència.
Al seu torn, el paper que està desenvolupant l’Estat espanyol en la fase actual de la pandèmia tampoc no és massa esperançador. Mentre altres països de l’entorn europeu obliguen a la reclusió per superar evitar una nova onada –la quarta– i caminar fermament de la recuperació una vegada les vacunes hagen arribat a tota la població, Espanya dona la benvinguda als turistes mentre impedeix molts ciutadans tornar a les llars familiars durant les vacances de Pasqua amb els confinaments perimetral. Són les mancances i les contradiccions d’un model econòmic que s’ha evidenciat contraproduent una vegada més. I també estem davant les conseqüències d’unes polítiques que, tal com s’ha anat demostrant des del minut zero de la pandèmia, no són de mirada llarga ni estan adreçades a resoldre els problemes estructurals que pateix l’economia –i la societat– del sud d’Europa des de fa dècades.
