La desintegració de Ciutadans és el desenllaç previsible d’un partit que, paradoxalment, va irrompre a la política espanyola per salvar-li la vida al bipartidisme. Josep Oliu, president del Banc Sabadell, ja va alertar allà pel 2015 que el sorgiment de Podem feia «una mica de por» a les elits. I que davant d’aquest nou partit, calia impulsar una mena de «Podem de dretes». Aquell Podem de dretes era Ciutadans, un partit que servia per captivar els desencisats amb els partits tradicionals després de dècades i dècades de corrupció. Ciutadans, a més a més, aconseguia aturar l’efecte crida de Podem, una alternativa atractiva als partits de tota la vida, i oferia una altra opció que permetia l’electorat votar una formació de l’establishment sense haver de triar entre PP i PSOE. Una tercera via sense cap altra destinació que la de garantir l’immobilisme polític i institucional.
Prova d’això és que Ciutadans, aquests anys, només ha servit de crossa per garantir les majories del PP i del PSOE en diferents territoris de l’Estat. I que els governs municipals i autonòmics en què ha participat o participa Ciutadans –sobretot al costat del PP–, el partit taronja no ha marcat una agenda pròpia suficient com per emergir en una alternativa sòlida. El seguidisme mai no dona fruits a llarg termini.
Ciutadans ha patit una allau de baixes arran de la moció fallida a la Regió de Múrcia contra el Partit Popular que desembocarà, de manera immediata, en la irrellevància definitiva del partit. La marginació ja era previsible després de les darreres eleccions estatals, en què Ciutadans va perdre 47 diputats i un 60% dels vots. La seua davallada va beneficiar fonamentalment Vox, que ha sabut aprofitar la llavor plantada per Ciutadans amb els discursos centralistes, anticatalanistes i totalment contraris a qualsevol defensa de la pluralitat nacional de l’Estat. Posteriorment, les distintes eleccions a Galícia, País Basc i Catalunya han confirmat la tendència a la baixa de Ciutadans i el creixement imparable de Vox.
Però no es pot dir que Ciutadans no haja complert amb la seua missió. Malgrat la fuga de militants al Partit Popular i a altres formacions. Malgrat haver passat de ser un partit amb números per governar a caure en la marginació absoluta. Malgrat el desenllaç del partit, idèntic al de tots aquells que van mirar de fer-se un forat entre el PP i el PSOE –el Partit Reformista Democràtic, el Centre Democràtic Social o UPyD també van desaparèixer sense pena ni glòria. I és que hi ha dues diferències entre Ciutadans i els seus antecessors. Una, que el partit d’Albert Rivera i Inés Arrimadas ha arribat a tindre un suport important de l’electorat com per aspirar a ser alternativa real. I altra, i més important, que tot i quasi desaparèixer, Ciutadans ha aconseguit instal·lar un discurs d’odi i unes formes de fer política que no poden estar més allunyades de la decència.
Un discurs d’odi contra tot aquell que entén l’Estat espanyol des d’un punt de vista descentralitzat. Un discurs d’odi que ha trencat consensos històrics a Catalunya, com ara el de la immersió lingüística. Un discurs que ha contribuït a la criminalització de moviments socials com ara el feminisme –per bé que Ciutadans mirara de sumar-s’hi amb matisos que no eren gens creïbles. I sobretot, un discurs d’odi exhibit en intervencions a les tribunes parlamentàries que no servien per construir ni per proposar, sinó per insultar i per assenyalar.
Ciutadans segurament desapareixerà, però la dreta i la ultradreta espanyoles mantindran les formes i els discursos que el partit taronja ha imposat. Malauradament, Ciutadans ja ha complert amb la seua missió. I es pot permetre el luxe de desaparèixer.
