El circ, els pallassos i l’imperturbable registrador de la propietat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pista central.

L’ex-president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, és detingut per corrupció. L’ex-president valencià, Eduardo Zaplana, és relacionat amb la trama de González. A Esperanza Aguirre se li congela el somriure de suficiència prepotent lluït durant tants anys. Dimissió de la darrera canongia. Transcendeix, per fer-ho curt, que el fiscal en cap anticorrupció, Manuel Moix, està posant obstacles en la investigació a González. A Madrid sembla que s’acaba el món: el PSOE, de la maneta de Ciutadans, llança una iniciativa súper-efectiva, devastadora per al PP, demanant la reprovació de la cúpula fiscal.

Pista 2.

Podem es fa una fotografia sense Íñigo Errejón anunciant una moció de censura contra Mariano Rajoy. Té els diputats suficients, però no els vots: no han cuinat la iniciativa amb ningú. La líder in pectore del PSOE, Susana Díaz, encapçala els atacs a Pablo Iglesias. És un circ, diu la presidenta andalusa. Un espectacle. Els grans diaris espanyols ciclostilen: Un circ. Un circ. Un circ. Un circ. Un circ. Un circ. Entre la pista 1 i la 2, El País titula en portada, a quatre columnes: «PSOE y Ciudadanos responden unidos a la corrupción». Caram: Demolidor. A causa del nerviosisme, a Rajoy se li ha caigut una mica de cendra del puro en els pantalons acabats de planxar.

Pista 3.

La gent d’ordre pot respirar tranquil·la: els moviments contra la corrupció seran com ha de ser: simbòlics, virtuals, asèptics. En el món real (o irreal: el de les xarxes), tanmateix, circula sobre patins el següent sil·logisme: si s’ha demostrat ja de manera fefaent que el PP ha estat, amb Rajoy i abans de Rajoy, una organització delictiva, que té de mal la moció de censura? És una bona pregunta amb moltes bifurcacions. Esmunyedissa. Els socialistes tenen dret a plantejar que ja s’havia passat per aquella pantalla i que Podem no donà suport al pacte entre PSOE i Ciutadans. I Podem pot recordar una obvietat: que els socialistes sempre han tingut als d’Albert Rivera com a socis preferents i que no anava a passar res que poguera fer hiperventilar els executius de l’Ibex-35. Qüestió de poders i contrapoders. Més ideològica que matemàtica. No és sí. L’odi entre el pablisme i el susanisme és titànic. Ferotge. Irresoluble. Representen dues maneres diametralment oposades de veure el món. Els possibles personatges pont, Sánchez i Errejón, són fora de l’escena. De moment. Compromís, els socis de Ximo Puig, l’aliat orgànic de Susana Díaz, aposten per la moció. Una «izquierda inútil», segons la presidenta andalusa. Carbó a la caldera...

Acaben d’actuar els pallassos (els llestos i els babaus) la domadora, el trapezista, els funambulistes, els lleons i els elefants. Al fons, el director de pista, antic registrador de la propietat, observa entre impertèrrit i avorrit les actuacions com si no anaren amb ell. Apura el puro i es dirigeix a la pista central per donar per acabat (per hui) l’espectacle. Somriu perquè, com a premi a una dura jornada, li espera un excitant partit de futbol.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.