Les imatges de la tornada de l’exili de Meritxell Serret desprenen una emotivitat immensa. L’exconsellera d’Agricultura s’ha convertit en un símbol inesperat, atès que ha tornat per sorpresa de Bèlgica i sense que pràcticament ningú, ni tan sols al seu cercle més estret, n’estiguera assabentat. Tres anys i mig d’exili són tres anys i mig sense llibertat. Bé ho saben els qui es troben arreu d’Europa, en distints països on les respectives justícies no s’han empassat, fins ara, les estratègies judicials dissenyades des de l’Estat espanyol per mirar d’extradir els impulsors de l’1 d’octubre que van marxar a fora. Els tres anys i mig sense llibertat de Serret mai no seran compensats. Però la rebuda multitudinària del seu poble, Vallfogona de Balaguer (Noguera), així com la tornada al Parlament, on es va poder abraçar amb tendresa amb Carme Forcadell –que encara compta amb el tercer grau– són un bàlsam per a aquells i aquelles que han posat les seues idees i els seus anhels polítics per davant del seu benestar personal.
Meritxell Serret, però, encara no és del tot lliure. Previsiblement, el Tribunal Suprem l’inhabilitarà com a diputada –va ser escollida al Parlament, figurava en el número dos de la llista d’Esquerra Republicana per Lleida– si és condemnada per desobediència. I l’«alt tribunal» espanyol encara està a temps de fer una nova acusació contra l’exconsellera que implique pena de presó. Un moviment que seria totalment inversemblant en termes de dret, però que seria del tot coherent amb les actuacions que la justícia espanyola ve fent els darrers anys contra els polítics independentistes catalans i contra molta altra gent com ara músics, artistes, activistes o tuitaires. Actuacions que no tenen cap crèdit al nord dels Pirineus. Caldrà estar atents al dia 8 d’abril, quan el Suprem –on es va presentar voluntàriament l’exconsellera només tornar a territori estatal– ha citat Serret per interrogar-la.
I mentrestant, què en fem dels presos polítics i exiliats? La situació judicial de Serret feia més factible el seu retorn que no la d’altres companys seus, acusats de delictes que sí que comportarien penes de presó. Mentre Òmnium Cultural i l’independentisme en la seua generalitat –no sempre en la seua totalitat– continua amb una campanya intensa per l’amnistia, el Govern de l’Estat no dona, ni de bon tros, cap indici de voler transitar aquest camí. Un camí, el de l’amnistia, que seria sens dubte el més just, a més de ser l’únic que garantiria, parcialment, un mínim de retrobament entre les parts. Diem parcialment perquè els anys de patiment, de presó, d’exili i de persecució no seran mai tornats als represaliats. Però reconstruir la convivència i apostar definitivament per una solució política al conflicte és el desenllaç que mai no s’hauria d’haver descartat, tal com va fer en el seu dia el Govern de Mariano Rajoy i tal com continua fent, malgrat el canvi de formes –però no de fons–, l’executiu liderat per Pedro Sánchez.
L’amnistia, a més a més, permetria el retorn lliure i definitiu dels exiliats i faria desaparèixer les causes que assetgen més de 3.000 persones per haver participat en el referèndum de l’1 d’octubre o en mobilitzacions vinculades a aquesta data i a esdeveniments posteriors. No hi ha un altre camí si el que es vol és, de veritat, solucionar un conflicte polític i compensar el drama patit per tantes persones. Els partits que governen l’Estat espanyol compten amb la possibilitat d’aplicar aquesta solució. Només és qüestió de voluntat.
