La delegació madrilenya del Govern «més progressista de la història» ha prohibit les manifestacions del 8 de març, dia en què se celebra el Dia Internacional de la Dona. Els arguments exposats per prohibir aquestes concentracions a Madrid es basen en «motius de salut pública». Però sobta que el Govern espanyol només haja restringit les manifestacions feministes a la capital d’Espanya, on governa Isabel Díaz-Ayuso, un valor emergent al si del Partit Popular que és vista com una de les figures que evita una fuga més massiva encara de vots cap a Vox.
Evidentment, prohibir manifestacions en temps de pandèmia no pot ser objecte de crítica. Són mesures per contenir el virus. Però decisions com aquesta demostren que el Govern espanyol actua cada vegada més al dictat de la dreta. L’executiu és massa sensible als relats i a les campanyes impulsades des d’aquest sector que criminalitza manifestacions feministes alhora que no assenyala –o fins i tot s’aplaudeix– mobilitzacions de signe contrari. I és que en temps de pandèmia s’han celebrat concentracions d’extrema dreta –en una d’aquestes fins i tot no van faltar els discursos d’odi contra els jueus–, d’altres convocades pels sindicats de policia, manifestacions taurines o inclús negacionistes, en què bona part dels assistents prescindien de la mascareta. Cap d’aquestes no ha estat prohibida per cap delegació del Govern. I totes estaven promogudes per l’extrema dreta.
La manifestació del 8 de març de 2020 potser va ser un risc innecessari. Però cal recordar que aquell cap de setmana també es van celebrar esdeveniments festius. Per exemple, a València es vivia l’ambient previ a les falles, que sempre és sinònim de carrers plens. Tampoc no es van clausurar les jornades esportives, els camps de futbol comptaven amb públic, les esglésies n’eren plenes, Vox va celebrar la seua assemblea general... I, en canvi, allò que ha estat criminalitzat va ser, precisament, la manifestació feminista del Dia de la Dona.
Un any després, el debat ha tornat a la política i el Govern espanyol ha sucumbit a les pressions tot just de la comunitat en què governa la presidenta més hostil contra les reivindicacions feministes. Però no és l’única vegada que l’executiu espanyol, integrat per PSOE, Unides Podem i En Comú, cau en aquesta mena de paranys. Les reaccions policials davant les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél no s’entenen si no és per les grans pressions mediàtiques exercides des de segons quins mitjans. Reaccions violentes davant manifestacions estrictament pacífiques, tal com va ocórrer a València, on la delegada del Govern espanyol, la també socialista Glòria Calero, va justificar amb arguments poc consistents els cops de porra. Mentrestant, aquella Fiscalia que segons Pedro Sánchez depèn d’ell, no va esperar ni 24 hores després de celebrar-se les eleccions catalanes per presentar recurs contra el tercer grau penitenciari amb què compten els presos polítics catalans. Tampoc no es va estar de presentar una querella contra el president del Parlament, Roger Torrent, per permetre un debat a la cambra –motiu pel qual està empresonada Carme Forcadell.
Són episodis distints, sí, però que formen part d’una mateixa cosa: l’assumpció del relat de la dreta i l’extrema dreta espanyoles i la por a les campanyes de tergiversació. Mentrestant, hom pot pensar que, en segons quins moments, tant fa que governe la dreta o l’esquerra a l’Estat espanyol. Al cap i a la fi, tot i la diferència en les formes, la realitat no és massa distinta en casos com aquests. El drama és constatar que, si es té en compte la situació i l’alternativa política possible, la intensitat de la repressió i la regressió només poden anar a més. Els qui poden evitar-ho des del govern espanyol no ho estan fent. I no han donat cap símptoma que ho faran.
