Abans de polsar: inspireu i compteu 50

Xavier Aliaga

De bon matí, a la castigada línia de rodalia entre València i Xàtiva. S'anuncia un retard per un incident a "Massalfassar", diuen per megafonia. Faràs tard. El tema t'agafa calent, perquè no és la primera vegada, ni de bon tros. Perquè quan arribes a diari a l'Estació del Nord et deixen lluny, quasi més a prop d'Alfafar que del centre de la ciutat. I quan agafes el tren a Barcelona els retards són continus i la línia una autèntica vergonya. Esclates. El telèfon et cridar i fas alguna piulada maleint els teus conciutadans per haver votat tants anys el que han votat. Satisfet, agafes aire.

Sona el telèfon. Un veterà periodista amic teu t'adverteix que els retards són a causa d'un suïcidi a Massanassa. Ostres. Traus la piulada de la circulació. I també del Facebook. Perquè ja havia començat a rodar. T'has traït i has emprat les xarxes socials com un vehicle de desfogament. Has fet, a un altre nivell, allò que tant t'emprenya, la manera en la qual Twitter i Facebook han esdevingut un vomitori immund, una infecta i immensa barra de bar que serveix per fer emergir els odis i patologies d'una societat malalta. Un entorn que, en el millor dels casos, combina frases i acudits francament enginyosos amb engendres d'un gust pèssim que alguns disfressen d'humor negre, que és una altra cosa. La subtilesa i la ironia són gairebé inexistents en el timeline.

Sobta això i la manca d'equilibri i de sobrietat (de vegades en un sentit literal: estaria bé saber quantes piulades s'emeten sota els efectes de l'alcohol o d'algun estupefaent), la incapacitat d'empatitzar mínimament amb els altres, amb els que pensen diferent, de respectar el dolor aliè. L'obsessió d'insultar per insultar, de portar les coses a l'extrem i de superar línies roges de comportament, només pel plaer de veure expandir-se els nostres vòmits per la xarxa, amb l'humor com a parapet.

I en això no hi ha diferències ideològiques substancials: insultar els catalans o els homosexuals és tan repugnant com pixar-se sobre les cendres d'un torero i sobre el dolor dels seus familiars. Insultar un grapat de milions de persones perquè són independentistes és tan vomitiu com fer el mateix perquè voten tal o qual partit. Fer una piulada racista o masclista és tan lamentable com fer humor amb l'amputació d'una víctima del terrorisme. Justificar que ho fem perquè els altres també ho fan és una actitud tòxica, una autojustificació molt mediocre.

Potser tot seria una mica més digerible si tots recordàrem que les xarxes socials són mitjans de comunicació de gran i ràpid abast. Que algú amb un parell de centenars de seguidors pot ser, en determinades circumstàncies, tan llegit com el més nomenat dels columnistes. I això és bo, pel que té de democratitzar i difondre les opinions i les informacions, però estem aprofitant l'avantatge per estendre bilis a tort i dret. L'exposició pública és brutal. No cal convertir la xarxa en un gran femer i matar així algunes de les seues potencialitats.

Tothom té un mal dia. Un mal pensament. Una conclusió erràtica o errada. No és la fi del món. Tampoc no es tracta de linxar la gent que s'ha equivocat en algun moment, que no ha frenat a temps. Inspireu fort, compteu fins a 10. Fins a 50. Poseu-vos en la pell dels altres: la crítica és necessària, el linxament no. Completeu la informació. No es precipiteu. Si no esteu segurs, guardeu el mòbil per a un altre moment. Us evitarà tenir problemes en el futur, passar vergonya o semblar uns malalts. Si ho sou en realitat, aquesta ja és una altra història: la xarxa és tan sols un espill amplificat del detritus que habita en nosaltres. Un problema que no se soluciona inspirant i expirant. Una infecció social i educativa, una electrocució de la convivència que no s'evitarà amb mesures d'odre públic quasi sempre parcials, exbiaixades.