He piulat a la Xarxa -és a dir, als quatre vents- que fins que no hi hagi un acord de govern, sigui quin sigui, em desconnecto de les negociacions per aconseguir-lo. La raó és simple: no em crec res de res del que declaren uns i altres, i no m’agrada que m’aixequin la camisa. I no és per raons antipolítiques, sinó tot el contrari. Hi ha moments que la bona política, i si es vol l’alta política, no pot ni ha d’ensenyar les cartes. Si en unes negociacions -en una partida- una de les parts diu la veritat, és que és un molt mal negociador. I si no la diu per tal d’aconseguir avantatges en el tracte, tot i que no és garantia d’una bona transacció, no cauré en el parany d’empassar-me la maniobra i fer-me mala sang inútilment.
Com que no tenim memòria d’Estat, al nostre país hi sol campar una concepció força ingènua del poder. Josep Tarradellas, en la negociació del seu retorn, un gat vell, va assenyalar el bon camí: mentir sobre les entrevistes que tenia amb Adolfo Suárez, assegurant que havien anat magníficament bé, era la millor manera de guanyar força tenint-ne tan poca. Ara som en un punt similar, i res no em decebria tant com que els partits expliquessin la veritat de què negocien i de com els va. En la formació del govern hi ha bons atots, hi ha envits astuts i es pot anar de catxa. Escandalitzar-se’n és ridícul.
Que Salvador Illa faci veure que segueix aspirant a la presidència és una estratègia que deu tenir una raó de ser que desconec, però no és tan ruc com per dir-ho seriosament. Que ERC comenci les negociacions amb la CUP pot ser senyal d’uns plans just en la direcció contrària a la que assenyalen. Que Junts surti eufòric de la primera trobada amb ERC suggereix que devia anar molt malament. Que l’Albiach insisteixi en un acord improbable és que vol vendre cara la seva feblesa electoral. I no cal dir que les línies roges que marca cada partit no tenen altra objectiu que definir un terreny de joc que els sigui favorable, més que no pas expressar les objeccions ideològiques adduïdes.
El cas és que les meves valoracions de totes aquestes hipotètiques maniobres no passen de ser judicis d’intencions condicionats pels biaixos polítics propis i sense cap fonament. Encara més: suposant que m’arribés alguna confidència d’aquelles del “no ho diguis a ningú” -i que són les que corren més de pressa, com la moneda falsa-, tinc la certesa que tindria la intenció d’intoxicar-me. En els meus temps de treball a la redacció d’un diari, recordo perfectament aquells off the record del polític de torn, al voltant de la taula d’un bon restaurant -quins temps, aquells!-, l’objectiu del qual no era dir la veritat sinó portar-te a vendre. Això sí, simulant una gran confiança en la teva discreció... Tot ja és prou confús com deixar-nos portar pels mercadejos, els xantatges, els envits i les jugades ful. Ho repeteixo: quan hagin arribat a un acord, que ens avisin. I, si m’acceptessin un consell, com més discrets fossin, menys complicat ho tindrien després per justificar-lo.
Òbviament, no estic dient, cínicament, que qualsevol acord m’estigui bé. Els resultats del 14-F assenyalen algunes majories que caldria respectar amb un veritable esperit democràtic. I seria de doldre, com ha passat abans, que els ressentiments viscerals o les rivalitats egòlatres -generalment entre els qui són ideològicament més a prop- s’imposessin a la voluntat popular. Però també en això ja estem curats d’espants i hem comprovat com en els resultats d’aquestes animadversions, cap geperut es veu el seu gep. I esperar que una coalició de govern sigui una bassa d’oli, aquí i a Tombuctú, és fer volar coloms. Ho vam veure en les experiències dels anteriors governs tripartits, ho veiem al govern espanyol d’ara i és perfectament comprovable a qualsevol país europeu amb governs d’aquesta mena.
La meva opinió és que simular que la decisió clau és entre un govern independentista o un govern d’esquerres, forma part d’una voluntat interessada de confusió. No és gens clar que el PSC sigui més d’esquerres que Junts, o que Junts sigui gaire més de dretes que ERC. I de l’independentisme d’uns i altres, hi hauria molt a dir si ateníem els perfils dels votants, sobretot quan els quatre de cada deu dels que diuen que voten als més independentistes del món no volen -potser encara- la independència. Afortunadament, els pactes finals de govern prendran en consideració més variables que aquest fals dilema.
En qualsevol cas, qualsevol relat que tendeixi a simplificar la complexitat del mapa polític actual, que oculti la incertesa en la possibilitat d’assolir els compromisos electorals i de govern, que pretengui reduir el combat polític a un joc a dos, és de malfiar. La política sempre juga a la botifarra.
