El resultat de les eleccions catalanes ha determinat una victòria independentista en vots i en escons. Més del 50% dels sufragis han donat suport a una força independentista. I més de la meitat del Parlament estarà format per diputats independentistes. La CUP tornarà a ser decisiva, i Esquerra Republicana, per primera vegada des de la Segona República, s’ha imposat en uns comicis. Per davant ha quedat el PSC, que recupera una majoria inimaginable fa poc temps. Però l’efecte Illa topa amb el mateix impediment amb què va xocar Ciutadans el 21 de desembre de 2017: la victòria no serveix de res si no suma aliats al Parlament.
La de 2021 és la quarta majoria electoral consecutiva de l’independentisme a Catalunya. El 2012 va ser investit Artur Mas amb els vots d’Esquerra Republicana. El mateix va ocórrer el 2016 amb Carles Puigdemont i el 2018 amb Quim Torra. Ara, Junts per Catalunya no ha confirmat si investirà o no el candidat independentista més votat, Pere Aragonès. Mentrestant, el presidenciable d’ERC continua explorant la formació del «front ampli» de què tant ha parlat durant la campanya i que tots els partits interpel·lats –tots els independentistes i En Comú Podem– han rebutjat contínuament.
La pregunta a la qual han de respondre els partits independentistes després d’aquest resultat històric és com pensen aprofitar aquesta nova victòria. Perquè col·leccionar triomfs electorals no serveix de res si no es tradueix en un pla d’acció conjunt que responga a la mobilització electoral de l’independentisme. La legislatura del 2012 va ser la de la consulta del 9 de novembre de 2014. La següent va ser la del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. I l’última ha estat indubtablement marcada per la repressió i la ingerència dels tribunals, que han evitat tres investidures –les del president Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull– i han destituït el president Torra per penjar una pancarta al Palau de la Generalitat. Això, però, no pot fer oblidar que la unitat independentista s’ha vist molt afeblida durant els últims anys. I no només per culpa de la repressió.
Els partits independentistes, tot i ser víctimes del context, també s’han caracteritzat pels retrets continus i per les baralles insubstancials, així com per acusacions amb intencions clarament electoralistes. La competició infructuosa entre els dos partits majoritaris d’aquest espai ha tingut molts moments en què, lluny de reflectir una disputa sana i respectable, ha evidenciat tensions del tot prescindibles. Amb aquesta majoria històrica en vots i en escons, l’independentisme té l’oportunitat no només de tornar a governar conjuntament –les negociacions no seran senzilles– i de fer-ho bé, sinó també d’adreçar-se al seu electorat i a tota la ciutadania catalana, i també al món sencer, amb missatges clars i inequívocs que li facen guanyar crèdit portes enfora.
Sense aquest relat compartit, sense un missatge sincer i que evite discursos emesos en clau partidista i electoral, qualsevol objectiu a curt termini serà inassolible per manca de consens i per excés de tensió. El gran repte de l’independentisme, amb aquesta majoria ampliada, és exposar un projecte que obligue l’Estat i Europa a moure’s en una direcció democràtica. Qualsevol acció conjunta haurà d’estar adreçada a traure l’Estat de l’immobilisme antidemocràtic en què resta paralitzat. I a traure la comunitat internacional del seu silenci injustificable. És l’hora de fer servir aquesta força democràtica que els darrers anys ha sigut tan difícil de canalitzar. L’oportunitat és única. Caldrà veure si l’aprofiten.
