Si els esdeveniments se succeeixen al ritme que vol marcar la «justícia» espanyola, aquesta mateixa setmana Pablo Hasél serà empresonat. El raper, que s’ha negat a marxar a l’exili per posar l’Estat davant el mirall, evidenciarà novament l’actuació repressiva d’Espanya, que el 2019 es va convertir en l’Estat amb més artistes empresonats del món, segons l’organització internacional Freemuse. Hasél serà el següent d’una llista vergonyant que no ha fet alçar la veu, de manera contundent, de cap membre del Govern espanyol, que torna a desaprofitar una oportunitat per desmarcar-se d’aquesta actuació judicial que consisteix a empresonar artistes per les lletres de les seues cançons.
Pablo Iglesias, vicepresident del Govern espanyol, va publicar un tweet en què «opinava» que «en democràcia ningú no hauria d’anar a la presó per delictes d’opinió», i que l’empresonament imminent de Hasél potser «generarà la sensació que la llei no sempre és igual per tothom». Pot ser cert que un alt càrrec de Govern com Iglesias ha de mantenir unes formes determinades a l’hora d’expressar-se sobre una decisió judicial. Però cal no oblidar que, tot i que la justícia ha de ser independent dels governs –malgrat que segons Pedro Sánchez no és així–, els executius, i més encara els autodenominats progressistes, han de denunciar amb contundència situacions com les que s’estan generant en un país en el qual, diuen, volen preservar i garantir els drets humans.
La inoperància del Govern espanyol en casos com el de Hasél, també el de Valtònyc –qui recentment ha perdut sa mare sense poder assistir al comiat, atès que es troba a l’exili– o, perquè no dir-ho, dels presos polítics i exiliats catalans, genera una sensació de desprotecció i de passivitat davant la voracitat de les cúpules judicials que només pot conduir a la frustració més perillosa. Perillosa perquè quan un ciutadà d’esquerres no troba empara en el Govern que teòricament li ha de protegir amb fets –o, com a mínim, en cas de no poder intervenir, amb denúncies clares i fermes, i assenyalant sense complexos els qui estan fent perillar la democràcia–, el ciutadà acostuma a caure en un desengany que el desmobilitza. I està ben demostrat que el desengany general de l’esquerra va lligat al creixement exponencial de l’extrema dreta, consolidada arreu de tot el món i que en alguns llocs, fins i tot, com ara França o Itàlia, ha fet desaparèixer per complet l’esquerra tradicional i els partits que més van lluitar per la consolidació de la democràcia.
L’actitud de Pablo Hasél davant aquest escenari tan i tan desolador és digna d’admiració. La seua voluntat d’entrar a la presó per despertar consciències, per evidenciar l’actitud repressiva de l’Estat a canvi de la seua llibertat, potser no mobilitzarà tant com caldria la ciutadania. Una ciutadania que, en molts casos, es troba anestesiada per una esquerra que es beneficia de la condició de «mal menor» per continuar governant a canvi de no permetre l’entrada de la ultradreta a les institucions. Davant de tanta decepció, Hasél esdevé un exemple de valentia, un màrtir sense cap voluntat de ser-ho, perquè el món de demà siga més democràtic, més just i més lliure.
Treballar per aquest objectiu correspon, fonamentalment, als governs dels Estats que s’autodenominen democràtics. Més encara a aquells governs que es titllen a ells mateixos com «el més progressista de la història». Però la inoperància, quan no la manca de voluntat d’aquests governs, ha evidenciat una vegada més que no són els governants els qui arrisquen la seua llibertat per millorar el món en què vivim, sinó uns altres que ho paguen amb la presó pel simple fet de fer cançons i no voler claudicar davant la injustícia més ignominiosa.
