L’Enric Vila deia fa poc que “la darrera cosa que convé a la unitat d’Espanya, i al projecte de Madrid que l’alimenta, és que la Generalitat caigui en mans del PSC.” Encara que a algú li pugui semblar sorprenent, crec que aquest cop l’Enric l’encerta. La possibilitat que el PSC entri en un eventual govern de la Generalitat de Catalunya fa mesos que sobrevola els discursos i ambients de la precampanya electoral com si es tractés del fantasma de l’Òpera. Tant ERC com JuntsxCat han jugat a acusar-se mútuament de voler-hi pactar un cop passades les eleccions i trair així “l’esperit de l’1-O”. Pel que sembla, doncs, el procés s’ha convertit en una mena de casa del terror, plena de fantasmes i esperits atàvics, que els partits malauradament invoquen cada cop que se’ls acaben els arguments.
El cert és, tanmateix, que costa de veure la coherència política de les estratègies tant d’ERC com de JuntsxCat. En el cas de JuntsxCat, és estrany que expressin aital animadversió envers un possible govern amb el PSC quan ja fa any i mig que hi governen d’allò més bé a la Diputació de Barcelona. L’argument que, políticament, no és el mateix de governar la Generalitat amb el PSC que fer-ho a la Diputació de Barcelona em sembla pobre i trampós. Si som honestos, haurem de reconèixer que si ens trobéssim en un escenari real de construcció d’una República catalana, per a l’independentisme seria pràcticament indispensable de tenir el control de les quatre diputacions provincials, com a ens supramunicipals que gestionen i controlen directament o indirecta moltes més polítiques que no sembla. Per tant, que JuntsxCat –i els de la Chacón– governin en minoria la Diputació de Barcelona amb el PSC, em sembla la prova del cotó fluix que no tenen, de debò, cap intenció de dur a terme cap independència catalana durant els propers temps.
Pel que fa a ERC, la cosa tampoc no pinta gaire bé. Que l’argument per rebutjar un pacte amb el PSC a la Generalitat de Catalunya sigui que són els del 155 també em sembla ben curiós, tenint en compte que aquest mateix motiu no els ha pas impedit d’investir Sánchez a Madrid, i de pactar-hi polítiques i lleis concretes, començant pels pressupostos generals de l’Estat. Si el problema de pactar un govern amb els socialistes és el seu posicionament sobre el 155 i l’empresonament i persecució dels líders independentistes –començant pel cap major d’ERC–, això hauria de ser tan problemàtic a Barcelona com a Madrid.
Per tant, vist d’enfora i des de la més absoluta humilitat, la sensació és que el PSC fa de llop per als partits independentistes, que l’utilitzen per mirar de motivar un electorat cada cop més desencisat i desmotivat, com quan els mateixos socialistes van fer aquella campanya amb l’eslògan si tu no hi vas, ells tornen. En definitiva, ERC i JuntsxCat fan com l’enamorat que ha perdut l’encant i, en comptes de mirar d’oferir un projecte renovat a la parella, l’amenaça i mira de fotre-li la por al cos de tots els mals malignes que li vindran si se’n va amb un altre.
Més enllà d’aquesta constatació, però, el dubte de l’Enric Vila persisteix com un metrònom. Què seria veritablement més beneficiós per a la independència de Catalunya? Una Generalitat amb el PSC o sense?
Fa temps que dic que JuntsxCat i ERC haurien d’haver-se compromès a no governar plegats la propera legislatura. Que hauria calgut que garantissin públicament que investirien President el candidat d’ERC o de JuntxCat amb més diputats a canvi de res. És a dir, que si ERC obtingués més escons, JuntxCat investiria President en Pere Aragonès, i Laura Borràs romandria a l’oposició; i, a l’inrevés, que ERC investiria Laura Borràs Presidenta si Juntxcat obtenia més escons, i ERC romandria a l’oposició. Entenia que aquesta era la millor manera de garantir que el partit independentista que governés en solitari podria aplicar el seu full de ruta sense excuses ni tensions internes.
Pel que em consta, res de tot això no ha passat. Per tant, anem a un escenari en el qual la independència no figurarà com la primera de les prioritats de cap dels partits que tenen opcions d’accedir a la presidència de la Generalitat. Davant aquest panorama, no em sembla talment descabellat de considerar que no és tan mala idea un pacte de govern entre un partit independentista i el PSC. En primer lloc, el PSC es trobaria en minoria i hauria d’empassar-se polítiques que farien tensionar el PSOE Ebre enllà. El que va passar amb Maragall i Montilla pot acabar essent una anècdota, per exemple cada cop que el President o Presidenta de la Generalitat es reuneixi amb càrrecs diplomàtics o internacionals i els digui que Catalunya vol poder votar en un referèndum sobre la independència. Aquestes tensions poden fer estripar el PSOE, poden fer saltar Sánchez, o poden fer obligar el PSC a abandonar el govern català –amb la humiliació que això representaria per a un partit que se les dóna de federalista–. En segon lloc, el proper govern de la Generalitat haurà de gestionar la misèria de la postpandèmia, de la crisi econòmica i social, i de les cacicades del govern Sánchez. Tenir els socialistes a dins serà una manera de neutralitzar qualsevol intent de fer creure que la culpa de les desgràcies dels catalans és de l’independentisme, atès que els mateixos socialistes també seran part del govern. I, en tercer lloc, i encara més important, un escenari com aquest deixaria com a cap de l’oposició el segon partit independentista més votat, que durant tota la legislatura pressionaria fins a l’infinit el partit independentista que fos a la presidència.
Vist així, i tenint en compte que ningú no proclamarà la independència el 15 de febrer, per què no un affaire amb els socialistes?
