La casa on visc va estar tancada molts anys. Potser una vintena. Quan hi vam fer obres i ens vam posar a pintar-la era desembre. I em sembla que mai he passat tant de fred com aleshores. El meu germà, que és paleta i és qui va fer les obres, va agafar una bronquitis de resultes d’aquella casa glacial. Després, en el primer hivern complet que hi vam passar, vaig agafar la grip més forta que he tingut mai, coincidint amb què havia enllestit un reportatge per la revista Presència sobre l’escàndol de les preferents que em va deixar baldada -qui se’n recorda, ara, de l’enganyifa d’aquells bancs que continuen prometent la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra? Fos com fos, aquella casa era una nevera i era com si ens volgués deixar clar que, després d’anys de poca ventilació, poc manteniment i algunes goteres, no ho tindríem pas tan fàcil. Era com un desafiament, que el senties arrapat als braços a punt de desplomar-se al terra quan havies acabat de pintar les parets escrostonades d’una habitació: ja hi podies fer tantes passades com volguessis que la paret anava expulsant trossos per molt allisada que l’haguessis deixat abans.
La casa comptem que és de principis del segle XX. Hi ha passat tota mena de personal, diverses generacions d’una família i estadants ocasionals a l’època que van tenir dispesa. Algun metge que atenia a casa els malalts, algunes morts, per tant, alguna gallina i algun conill... També es té notícia de soledats i neguits concrets. Ha tingut èpoques amb força tropa i amb tant sols una senyora gran vivint-hi, i més cap aquí, amb els corcs i alguna rateta com a única vida. En guarda memòria, de tot això, la casa, de la mateixa manera que va guardar memòria del deteriorament? Té record de les alegries i les empipades?
L’hivern passat li vam instal·lar una llar de foc. Ja n’havia tingut una, però les modes asèptiques dels setanta l’havien fet desaparèixer. Vaig tenir la sensació que la casa ens tornava el gest amb gratitud i reaccionava guardant l’escalfor molt més del que hauríem imaginat. Després aquella llar ens faria molta companyia en els primers dies del confinament pandèmic.
El meu germà, que ha entrat a moltes menes de cases, també n’està convençut que en certa manera les cases tenen ànima o alguna cosa que s’hi acosta. Ell hi sap desxifrar els rastres físics, jo faig volar coloms i paro l’orella per si hi sento alguna palpitació. Què em diria, aquesta casa on soc, de les tribulacions d’ara? Ha vist passar més d’un segle, la guerra, el bombardeig, els refugiats, la gana, les desfilades franquistes, les festes dels estiuejants i dels pijos -eren tan sorolloses, abans? Entre confinaments i empentes i teletreballs, ara ens adonem més del comportament de casa nostra.
Si finalment es decidís a garlar -aquella idea tan antiga de si les parets parlessin-¿a Casa li faria gràcia el mateix que a mi? Riuria com he rigut jo amb la Fran Lebowitz a Pretend it’s a city? Potser entendria millor que ningú aquest sentit impertèrrit que encarna la novaiorquesa contra totes les modes que s’acomoden i es celebren com si el món no hagués pogut funcionar abans de cap altra manera. I potser només deixaria anar una mitja rialla, no tan exagerada com la de l’Scorsese. La casa trobaria a faltar més xivarri i gentola o trobaria que massa ja que l’empipem? Es queixaria perquè a la primavera la corríem esperitats, amunt i avall, per ventar-nos el fantasma del sedentarisme? O ens diria, carregada de l’agudesa centenària de qui n’ha vist de tots colors, va, atureu-vos i deixeu passar i feu la vostra i gaudiu l’estona, i no us amoïneu per tanta farsa ni tanta exhibició de les vergonyes, que ara és la moda i les modes passen; i si no passen, heu de saber que només s’hi apunten els obtusos, els que no tenen res on agafar-se i necessiten omplir el formulari de la moda... I feu el cabal just de les eleccions ruleta russa que el poder judicial del PSOE ha sabut activar i dels que de cop es vesteixen amb capa de superheroi, perquè ni el càlcul més ben calculat se salva d’errors i sorpreses. Voteu, ni que sigui per fer-los fotre. Que això és un circ i l’alegria de portes endins no us la poden prendre ni emmorriar.
Ara li obrirem una finestra, que restitueix la que hi havia hagut originàriament i que no se sap per quins set sous -el fred? Una altra moda de l’època?- la van tapiar. Espero que li sembli bé. Costa més obrir una finestra que no pas tapiar-la, i més si és a la façana i és protegida i al segon pis i etcètera. A la sèrie, la Lebowitz diu que un llibre no és un mirall, sinó que se suposa que és una porta. No cal buscar-hi un reflex narcisista sinó una incitació a la descoberta i a la meravella. La seva afirmació clarivident m’ha fet pensar en aquesta finestra i la llum que hi guanyarem. Com la que tenien els estadants d’ara fa cent anys. No sé si el temps d’ara ens torna coses que havíem oblidat.
