La campanya electoral està condicionada per un moment inèdit, amb una pandèmia que ho condiciona i ho fiscalitza tot. L’excepcionalitat del moment s’evidencia, també, amb el fet que el context de repressió en què viu el país, que encara té presos polítics i exiliats, s’ha normalitzat amb una naturalitat que fa feredat. La participació dels presos polítics en la campanya, que han recuperat el tercer grau penitenciari –el tornaran a perdre tan bon punt el Tribunal Suprem accepte el recurs de la Fiscalia, tal com ja va passar a l’estiu–, posarà novament la repressió al centre de la campanya electoral. Malauradament, però, tot i que això podria condicionar el resultat de les eleccions, la situació judicial i repressiva, agressiva, regressiva i anacrònica, s’allargarà sense que ningú, des de l’Estat espanyol, mire d’aturar aquesta situació. Tampoc el Govern, que diu voler desjudicialitzar el conflicte però encara no ha mogut fitxa. El decret d’empresonament contra Pablo Hassel, un nou raper represaliat, evidencia encara més aquest drama en què viu el país.
Tornant a les eleccions, la cursa no serà senzilla, però el resultat tampoc posarà fàcil la formació d’un govern. Les negociacions es contemplen del tot complicades després d’una legislatura en què els partits majoritaris de l’independentisme han mostrat tanta divisió i disputa interna en moments tan summament complicats. Les possibilitats que el PSC irrompa amb força –alguns sondejos pronostiquen la victòria de Salvador Illa– alimenta les especulacions sobre una hipotètica aliança dels socialistes amb algun partit independentista. Una possibilitat que l’independentisme nega de totes totes, tot i que hi ha precedents recents, tant en Junts per Catalunya com en Esquerra Republicana, que fan qüestionar aquesta negativa.
Evidentment, l’independentisme català viu un moment complicat determinat per la repressió i al qual s’ha sumat, de manera dràstica i dramàtica, una pandèmia mundial. Però fora bo, pel futur del país, teixir aliances i enviar missatges que no conduesquen a la confusió, un element que podria alimentar, també, la gran abstenció electoral que es pronostica. Els votants, comprensius davant les dificultats, també pateixen un desencís procedent de la desorientació del moment. Una desorientació a la qual els partits independentistes no sempre han sabut respondre com cal. I no cal dir que per governar a l’alçada calen respostes dignes i sobren disputes internes i banals en clau electoralista i partidista. Sobretot en els moments més complicats. Més encara quan l’independentisme no es cansa de dir que el que vol és assumir totes les responsabilitats de gestió i tindre un Estat propi perquè la ciutadania visca millor.
Siga com siga, el votant independentista també és conscient que una derrota dels seus partits a les urnes implicaria, amb tota probabilitat, un desmantellament polític i institucional que el país no s’ho pot permetre. Segurament, l’independentisme sobreviurà aquest embat gràcies a les seues propostes, però també gràcies a aquesta por. És l’hora, també, de pensar en el futur a llarg termini, d’oferir missatges clars i, sobretot, d’evitar pactes contraproduents després de les eleccions. La supervivència de l’independentisme depèn, fonamentalment, de la seua coherència.
