Gabriel Rufián va regalar una ampolla de whisky a Pere Aragonès com a colofó a una distesa entrevista a La Fábrica, el programa d’entrevistes que presenta el del Fondo de Santako. El gest va ser original i una bona manera prendre’s amb humor les converses que la Guàrdia Civil va fer públiques, amb tota la maldat, en el marc de l’operació contra Tsunami Democràtic.
En la conversa del ‘whisky’, Rufián xerrava al menjador de casa del Xavier Vendrell, presumpte responsable -sempre segons l’estrambòtic sumari del jutge instructor- de dirigir el moviment Tsunami Democràtic com a resposta a la sentència contra els presos polítics. Filtrant la conversa, la Benemèrita tenia tota la voluntat d’atiar el mal rotllo, de sembrar la discòrdia, quan Rufián, parlant d’Aragonès, reclamava ‘whisky’. Venia a dir que calia més contundència. Poc podíem pensar que la Guàrdia Civil ens estava gravant. En sóc testimoni, clar que ho deia en el marc d’una conversa apassionada, on es valoraven fortaleses i mancances després d’un copiós dinar. Ben regat. Cava, vi i uns destil·lats després dels cafès. La taula dels Vendrell de Sant Joan Despí és testimoni de moltes sobretaules i el Xavier va demostrar, per enèsima vegada, que de cuiner es podria guanyar la vida. Els seus cargols a la llauna van arrasar. Hi té traça el Vendrell, una d’aquelles persones que no dubtaria a jugar-se el tipus pel país, per la independència. Si hi ha algú de pedra picada, ara i fa trenta anys, aquest és Xavier Vendrell. És tot cor i, sobretot, un amic que, en el seu dia, esperonava les joventuts que forjaven futurs valors, com Aragonès.
Rufián va afirmar, en detallada transcripció filtrada per l’Institut Armat, que ‘tothom donaria les claus de casa seva a Pere Aragonès’. Simplificant, que era honrat. Però dubtava si la imatge que es projectava era prou ferma, prou contundent, i ho va fer extensiu a altres dirigents republicans, inclosa la consellera Ester Capella. Just ara, amb dos ovaris, precisament Capella ha impulsat un nou tercer grau que ha permès la sortida dels presos i que apunta a una reacció colèrica del Tribunal Suprem que, de ben segur, interpretarà la mesura com un desaire. Rufián subratllava que hi havia massa ‘Pepsi Cola, Aquarius i Nesquik’. I reclamava ‘posar whisky’ mentre feia broma amb la resta de comensals i assaboria un patxaran amb tota la parsimònia. Rufián no beu a glopades. Assaboreix lentament mentre els glaços es fonen. Però si el conviden a fer sobretaula opta sempre per un patxaran. I només per un. Val a dir que ja ho feia abans de tenir una parella basca.
Certament Rufián i Aragonès són de mons i cultures diferents. I Rufián, que és enginyós, estereotipava amb les seves metàfores. Afinant, i en contraposició a Rufián, Aragonès seria més un vi d’Alella, potser negre. I més jove que un reserva, encara que més criança que jove. Milita a Esquerra Republicana des que era un cadell i ja en va ser secretari general de les joventuts. Aragonès és de Pineda, maresmenc, d’un poble on havia arrasat el PSC sense oposició. Però un poble de mar en un Maresme de majoria independentista. Mentre Rufián és de barri, de barri obrer, de barri aixecat als anys seixanta, d’un barri on sentir a parlar català era una raresa. Un barri emblemàtic que havia votat un capellà comunista quan a Iniciativa per Catalunya encara hi havia comunistes. Ja adolescent, va passar a Badalona, l’únic municipi avui governat pel PP a Catalunya, gràcies també al despropòsit d’unes esquerres que podent vertebrar una alternativa van fer el préssec, amb menció destacada al PSC. A Badalona es va familiaritzar amb el català, ja d’adolescent. Fins aquells dies el català era la llengua dels mestres a l’escola. I de TV3. Ara és la llengua del seu fill, el Biel. És en la llengua que va decidir parlar-hi malgrat que amb la mare del Biel parlaven en castellà.
Rufián és més intuïtiu front un Aragonès que és més metòdic, endreçat i cartesià. La Catalunya dual els faria viure d’esquena. Ambdós representen ànimes i sensibilitats diferents. Són fills de la diversitat del país i d’una abstracció social també ben diferent si bé comparteixen arrels familiars fora de Catalunya. Ara bé, són i representen el país que necessita anar de la mà. Dels pobles que miren TV3 i dels barris metropolitans que anant bé miren Al Rojo Vivo. Dels que han interioritzat, també, que el país se’n sortirà si és capaç de ser fort al conjunt del Maresme i en particular a Pineda, feu històric del PSC que assetja ERC. I alhora a Santa Coloma de Gramenet, baluard del PSC. Aquesta és l’aliança que pot vertebrar un nou país. La que s’ha de solidificar, l’única que ens pot fer guanyar. Paga la pena l’entrevista de La Fàbrica, també per conèixer un Aragonès distès i somrient que s’ha arremangat com ningú per la gestió d’una pandèmia dramàtica, que ha hagut de liderar assumint decisions ben impopulars.
