En un intercanvi de cromos, Miquel Iceta es converteix en flamant nou ministre de Política Territorial, un càrrec que havia ocupat anteriorment Meritxell Batet, ara presidenta del Congrés dels Diputats. No és pas casual que dos dels quatre titulars d’aquest ministeri de creació recent siguin catalans: es tracta d’intentar aplacar aquesta dèria que tenim per l’autogovern posant un indígena a manegar les coses de territori. Sense canviar-hi gaire res, per no dir gens, és clar.
Essent una carrera política feta en un partit sucursalista, la d’Iceta, amb aquesta gràcia concedida per Pedro Sánchez arriba pràcticament al cim de les seves aspiracions. Per sobre només hi quedaria la possibilitat d’abastar la presidència del govern espanyol, però la característica que el fa òptim per les foteses de la Política Territorial, la de provenir d’aquest racó de la península, l’invalida per a rebre tan altes distincions, almenys des dels temps de la Primera República i d’Estanislau Figueras. Però siguem llepafils: Anar a Madrid a jugar a la primera divisió, tractar-se amb els poders fàctics i seure a la taula dels grans, ja és un enorme premi per qualsevol que tingui la concepció d’Iceta del que ha de ser la política catalana i espanyola -l’una subordinada a l’altra. És clarament un ascens.
El temps en què al PSC hi podia haver algú que tingués com a meta política la presidència de la Generalitat, entenent-la com a última instància i màxim honor, ja fa anys que ha passat. De la defenestració de Pasqual Maragall ençà, l’espanyolització dels socialistes catalans s’ha anat accentuant, per bé que no era pas inexistent fins aleshores. Encara en els darrers períodes, hem passat d’un Pere Navarro defensant tímidament la necessitat de fer un referèndum acordat amb l’Estat –especificant, és clar, que el seu vot seria contrari a la independència-, a un Illa competint electoralment pel mateix pastís que Ciutadans, PP i Vox, formacions amb les que havia compartit manifestacions espanyolistes pels carrers de Barcelona. De fet, tant Ciutadans com VOX ja han dit públicament que Salvador Illa pot comptar amb els seus vots per a la investidura, tal com Manuel Valls els va regalar generosament a Ada Colau per evitar que l’alcaldia de Barcelona acabés en mans dels independentistes d’ERC.
Si en aquest PSC espanyolitzat esdevenir ministre és arribar a la glòria, aleshores deixar de ser-ne per passar a simple candidat autonòmic és clarament una degradació. Si som capaços d’interioritzar la visió de la Generalitat de Catalunya com una administració secundària, regional, tal com és vista des de la capital espanyola i els despatxos dels ministeris, és fa evident que a Illa ens l’estan intentant endossar. Dit cruament: és com si enviessin un conseller de la Generalitat a fer de president d’un Consell Comarcal.
Si Illa hagués fet bé la seva feina, no tindria cap sentit prescindir del ministre de Sanitat en un moment de pandèmia com l’actual. Però la realitat és que les dades de la seva gestió són nefastes des del primer moment fins a l’últim. D’altra manera ningú se la jugaria a generar un període d’interinitat, causat per un traspàs de poders evitable, al capdavant del ministeri clau del moment. Fins i tot, una bona gestió en una situació crítica, superar una prova de foc, el podria haver arribat a convertir en una figura imprescindible en qualsevol executiu però, en canvi, ens el facturen cap aquí.
El mateix afectat assumia amb resignació el seu destí, que és un rebaix: “Estic preparat per presidir Catalunya, m’ho prenc com un acte de servei”, deia com el militar que és enviat a les quimbambes amb la poca il·lusió del risc de tornar dins d’una caixa de fusta. La propaganda, el branding, la comèdia de tot això de “l’efecte Illa” no és més que el llacet amb el qual emboliques l’andròmina que et fa nosa a les golfes i l’intentes encolomar a algú. La carraca és Salvador Illa i ens la volen encasquetar a nosaltres.
