El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit que les eleccions catalanes se celebraran el 14 de febrer. La predisposició d’alguns partits –o de plataformes vinculades a uns determinats partits– a presentar recursos davant d’un ajornament electoral motivat per la pandèmia demostra fins a quin punt hi ha qui prioritza el resultat electoral per davant de la salut ciutadana. Tot just quan els indicadors aconsellen un ajornament per no celebrar eleccions enmig d’un nou pic, alguns partits han decidit pel seu compte que és més recomanable mantenir la data dels comicis. Tal com alguns jutges decideixen, també, quan ha de ser la data de les eleccions o quins polítics poden o no exercir com a diputats o com a governants.
Les inhabilitacions no cessen a Catalunya. La del president Quim Torra va ser la més sonada el darrer any, atès que es va decidir per la col·locació d’una pancarta. Abans, els jutges ja van evitar les investidures del president Carles Puigdemont, de Jordi Sànchez i de Jordi Turull. Més tard van impedir que molts altres exerciren com a diputats i senadors. El cas més paradigmàtic va ser el d’Oriol Junqueras, que no és eurodiputat perquè la justícia espanyola, malgrat els advertiments dels tribunals europeus, ho va impedir. Ara, l’inhabilitat és el conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé, castigat per «desobediència» per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre a Agramunt, quan Solé era l’alcalde d’aquesta localitat de l’Urgell. Solé haurà de pagar una multa de 16.800 euros. La inhabilitació encara no és ferma, atès que l’haurà de confirmar el Suprem –cosa que farà, previsiblement– quan resolga el recurs que presente el conseller.
Des de fa anys, com se sap, els jutges no s’han estat de perseguir, de manera evident i descarada, els polítics catalans que han governat els darrers anys gràcies als vots de la ciutadania. Aquesta actuació, completament unilateral, ja s’ha vist discutida de manera bastant aclaridora en reiterades ocasions. L’última és la del cas del conseller Lluís Puig, exiliat a Bèlgica, de qui el Suprem en sol·licitava l’extradició pels fets de l’1 d’octubre. El tribunal d’Apel·lació de Brussel·les, però, ha negat que el Suprem siga el tribunal competent com per jutjar els fets que van ocórrer durant la tardor del 2017 a Catalunya, tal com ja van alertar les defenses dels encausats –reivindicacions que el Suprem, com calia esperar, va desestimar. Encara més: el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les considera que extradir el conseller Lluís Puig implicaria un risc greu de vulneració dels seus drets fonamentals.
I davant d’això, què? El conseller Puig pot viatjar lliurement arreu d’Europa sense poder xafar l’Estat espanyol. El mateix que ocorre amb Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, atès que a l’Estat espanyol no es respectaria la immunitat que els correspon com a eurodiputats. Mentrestant, un president és inhabilitat per no despenjar una pancarta, un conseller desobeir a l’hora de celebrar un referèndum que no va tindre reconeixement oficial i un raper, Valtònyc, no pot acudir al soterrar de sa mare, atès que a Espanya està perseguit per les lletres de les seues cançons.
Mentrestant, els polítics espanyols callen. A excepció de Pablo Iglesias, el vicepresident, que es va atrevir a comparar els exiliats de la Guerra Civil amb els exiliats catalans actuals. Una comparació sincera que ha despertat més fúria que aplaudiments des de l’esquerra espanyola, incapaç de veure –en la majoria dels casos– que la justícia del seu país està a anys llum de la democratització.
