La setmana passada, el president Pasqual Maragall (2003-2006), també ex-alcalde de Barcelona (1982-1997), va complir vuitanta anys. L’efemèride va ser celebrada en un context advers de pandèmia, que ha impedit celebrar un acte solemne, i també amb la trista absència del protagonista, afectat per l’alzheimer i apartat, des de fa anys, de l’actualitat política convulsa que viuen Catalunya, Europa i el món sencer.
Pasqual Maragall és, sense cap mena de dubte, un dels exemples més clars de l’evolució del país. La seua figura i la seua obra política expliquen moltes coses en aquest sentit, tot i que en el seu moment no es van valorar com calia. Es pot recordar, per exemple, l’article d’opinió que va signar al febrer del 2001 al diari El País, titulat «Madrid se va», en què feia palesa la sensació que hi havia «des de la perifèria» que «Madrid se’n va d’Espanya». Tot analitzant el centralisme impulsat des de la política, que a poc a poc anava nodrint la capital espanyola d’un protagonisme excessiu, Maragall detectava que «Espanya està formada per un conjunt de punts a distàncies diverses de Madrid. I la definició de l’objectiu de la política territorial és, com sabem, acurtar aquestes distàncies: totes les capitals de província a menys d’X hores de Madrid en un termini màxim d’Y anys». I concloïa: «els catalans normals i corrents, de dretes i d’esquerres, preferirien que el mercat decidís aquestes coses i aleshores veuríem si és cert o no que qui decideix és l’economia i no l’Estat».
Llavors, Maragall encara no havia fet el salt a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Des del seu lideratge polític denunciava «la visió malapta de l’Espanya uniforme», avui traduïda en la creació del «gran Madrid» que absorbeix població i talent d’arreu de l’Estat a còpia d’una competència deslleial en termes territorials. Perquè de fet, Pasqual Maragall era l’únic federalista de la família socialista de l’Estat espanyol. No es pot dir del PSOE, perquè des de l’aparell del partit mai no es van refiar de l’alcalde olímpic i líder del PSC. La prova no és, només, que mai no el van fer ministre, sinó que els principals líders del PSOE mai no es van estar de desacreditar-lo o de carregar-li les culpes per tindre un relat propi que, amb el pas dels anys, es va demostrar encertat.
Només cal recordar les manifestacions dels distints barons socialistes arran de l’entesa del PSC de Maragall amb Esquerra Republicana en el primer govern tripartit de 2003. I no només: José Bono, fins i tot, va culpar el president Maragall d’haver plantat la llavor de la «secessió» amb la proposta de l’Estatut que va acabar retallat, i de facto derogat, pel Tribunal Constitucional amb la vergonyosa sentència del 2010, aplaudida per bona part del PSOE.
Què en queda, del maragallisme? El seu testimoni i la seua perspectiva s’ha trobat a faltar, i molt, durant aquests anys a Catalunya. Amb la seua visió europeista, amb el seu federalisme sincer, Maragall hauria aspirat a erigir-se com la veu del consens necessari en una societat dividida. Un consens que malauradament molts socialistes –i sobretot la dreta espanyola– s’han entestat a trencar. El seu germà, Ernest Maragall, amb qui va treballar colze a colze, va fer el salt a l’independentisme. El seu antecessor a la Presidència, Jordi Pujol, tampoc no s’ha amagat en aquest sentit. No sabem si Maragall s’hauria sumat al projecte independentista. El que és segur és que, tant si ho haguera fet com si no, hauria actuat amb una clara voluntat de suma, diàleg i consens. Ben lluny de la visceralitat que alguns exhibeixen.
