Aquesta setmana es complirà el primer aniversari de la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol. La formació de Govern, bloquejada des de mesos abans pel mateix Pedro Sánchez, qui es negava a pactar un executiu bicolor amb Unides Podem –malgrat haver situat sempre la coalició liderada per Pablo Iglesias com a soci preferent–, va anar seguida de diverses contradiccions del president espanyol, que no ha deixat mai de modular la seua estratègia política i discursiva per mantenir-se al càrrec. Pocs presidents espanyols, possiblement cap, s’han mostrat tant contradictoris com Sánchez.
Hem vist el Sánchez decidit a abordar el “conflicte polític català” –en paraules seues– i el Sánchez que feia burla del president Quim Torra quan no li volia despenjar el telèfon. Hem vist el Sánchez condicionat pels poders fàctics a l’hora de gestionar la pandèmia del coronavirus. Hem vist el Sánchez capaç d’entendre’s amb el nacionalisme i l’independentisme basc i català mentre busca sumar, en altres casos, el suport de Ciutadans. Una estratègia que també ha seguit el PSOE en alguns territoris com ara el País Valencià, on els socialistes han mirat d’arraconar els seus socis de Compromís i Unides Podem mirant d’integrar Ciutadans en l’aprovació dels Pressupostos. El PSOE de Sánchez, en definitiva, és el PSOE de tota la vida: el que és capaç de jugar a dues bandes i el que no vol ser capaç de complir amb allò que molts dels seus votants esperen d’ells.
La situació pandèmica, però, ha condicionat aquest any de legislatura en tots els sentits. La taula de diàleg forçada per Esquerra Republicana a canvi de donar suport a la investidura va quedar suspesa sine die i, malgrat tot, el PSOE ha pogut tirar endavant uns Pressupostos amb el suport d’Esquerra Republicana i d’EH Bildu, entre d’altres formacions no-nacionalistes espanyoles. Això ha permès Sánchez assegurar-se la cadira a la Moncloa durant un temps: uns Pressupostos aprovats, i més encara en aquesta etapa de multipartidisme, són una garantia d’estabilitat.
Ara, però, què es pot esperar d’aquest Govern? Unides Podem no només ha sigut víctima del menyspreu habitual dels seus socis: tampoc no han sabut –o no han volgut– alçar la veu al nivell que calia i en els moments que calia. La seua aposta pel republicanisme, clarament neutralitzada pel PSOE –responsables de mantenir la monarquia a dia d’avui amb el seu suport granític– només genera reaccions demagògiques d’una part de la premsa, però res més. Tampoc no tindrà conseqüències l’actitud del ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, en el tractament que van rebre els immigrants arribats a les Canàries, traslladats a un campament en unes condicions del tot deplorables. Ara caldrà veure si el propòsit d’Unides Podem d’acabar amb la situació dels presos polítics i exiliats catalans té una traducció clara en fets reals o si, en canvi, és un altre dels temes que es pregonen i s’allarguen sense que siguen resolts. És cert que amb 35 escons no es pot governar en solitari, però aquesta tampoc pot ser l’excusa perquè no canvien les coses que han de canviar. Mentrestant, els presos polítics catalans passaran el tercer o el quart Nadal tancats i l’exigència de l’amnistia, la millor solució possible, no és atesa de cap de les maneres.
En aquest nou any que tot just ara comença la pandèmia ho continuarà condicionant tot. Tant de bo, però, no continue sent l’excusa perfecta per guardar al calaix els punts més compromesos a abordar. Afrontar la crisi de la COVID-19 és i continuarà sent una tasca immensa. Però no és ni pot ser inseparable de les altres obligacions pendents.
