Així com un innocent present de Nadal, diumenge passat La Vanguardia ens regalava una pàgina sencera d’entrevista a la Presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, en la qual, de forma reiterada, deia advocar vehementment per una aliança entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Sens dubte, no és pas casual que els precs d’Armengol coincideixin en el temps amb la performance de Ximo Puig a Barcelona a començament de mes, convidant els catalans a unir-se amb els valencians a una mena de croada per “reinventar Espanya”. Després de cinc anys posant pals a les rodes a tota iniciativa que tenia a veure amb la promoció de les relacions amb Catalunya, sembla que tot d’una als dos presidents socialistes els ha brollat una sorprenent passió confederal sense precedents. Arribats aquí, doncs, la pregunta em sembla inevitable: és realment sincer aquest sobtat esperit cooperatiu d’Armengol i Puig envers els catalans?
Vist d’enfora es fa una mica difícil de no mal pensar. D’una banda, hi ha el fet objectiu que Armengol i Puig són, probablement, els dos presidents autonòmics socialistes més maltractats pel govern de Sànchez. Si això en un any normal ja és prou greu, cal sumar-hi els estralls del que serà la postpandèmia. Tots dos són plenament conscients que, sense una injecció extraordinària de diners públics de l’Estat, d’aquí dos anys –just abans de les seves eleccions autonòmiques vinents– la situació econòmica i social postcovid serà del tot insostenible tant a València com a les Balears –només cal veure’n les xifres actuals–, un escenari gens idoni per atènyer una eventual reelecció. De l’altra, tots dos saben també que, de sempre, allò que més temen els espanyols –i per això la Constitució prohibeix explícitament la federació de comunitats autònomes– és l’entesa i la unió entre catalans, valencians i balears. Vist així, doncs, no seria del tot descabellat d’imaginar que tots dos hagin arribat a la conclusió que la millor manera de pressionar els seus col·legues de Madrid que controlen els pressupostos de l’Estat és de fer ressuscitar un fals desig de col·laboració entre els tres territoris catalanoparlants, com si fos un espantaocells. És a dir, seduir públicament els catalans, amb l’únic objectiu de mirar d’atemorir la seva gent de Madrid, i esperar que, fent aquest xantatge, el 2022 els caigui alguna cosa dels fons europeus –la nova metadona socialdemòcrata– a canvi de callar una estona.
Tampoc no ajuda gaire a confiar en les proclames d’Armengol i Puig el fet evident que en els darrers cinc anys hi ha hagut infinites ocasions de tirar endavant polítiques conjuntes entre Catalunya, Illes Balears i País Valencià, i, en canvi, la negativa dels socialistes balears i valencians ha estat més que palesa. Possiblement, l’àmbit on aquesta negativa és més indiscutible és el cultural. El febrer vinent farà quatre anys que els consellers de cultura dels tres territoris van signar la famosa Declaració de Palma, que, entre d’altres qüestions, manifestava, textualment, “la voluntat d’iniciar una nova etapa de relacions per enfortir els lligams històrics i culturals i la col·laboració pel benefici comú dels tres territoris”. Passat tot aquest temps, i deixant a banda les corporacions de ràdios i televisions autonòmiques que funcionen força pel seu compte, hom pot constatar que en l’única àrea de govern on hi ha hagut una mínima coordinació efectiva entre els tres territoris ha estat en la de política lingüística, curiosament, una àrea no governada pel PSOE ni a les Balears ni al País Valencià. En la resta d’àrees culturals, es pot afirmar sense embuts que els tres executius no només no han fet els deures, sinó que, fins i tot, han aprovat mesures que ens han fet anar enrere en algunes qüestions clau. Una prova del que dic, per exemple, és que cap de les convocatòries d’ajuts i subvencions dels departaments de Cultura de cap dels tres governs ofereix una visió i unes bases que fomentin “el reforç d’un mercat interior cultural entre els tres territoris impulsant circuits d’arts escèniques i visuals, música, literatura, audiovisuals i cultura popular i tradicional per facilitar a les indústries culturals i els creadors la circulació dels seus projectes dins l’àmbit dels tres territoris”. En alguns casos, els actuals criteris i requisits dels ajuts i subvencions dels governs –o d’organismes públics autonòmics com l’ICEC o l’IEB– fins i tot penalitzen clarament aquelles iniciatives culturals que pretenen funcionar amb un marc mental de domini lingüístic català.
Certament, roman la possibilitat que l’anhel d’avinença entre catalans, valencians i balears expressat per Puig i Armengol sigui sincer. Tanmateix, amb tants dubtes damunt la taula, tots dos presidents haurien d’entendre que aquest cop els toca a ells de demostrar que van de debò. Tenen una manera molt fàcil de fer-ho: prendre la iniciativa ells unilateralment i ser els primers de canviar les polítiques culturals de llurs conselleries, aplicant-hi criteris clars i inequívocs que fomentin l’intercanvi i la xarxa amb els altres territoris de llengua catalana. Per què no ho fan demà mateix?
