Divendres dia 18 va faltar, de manera inesperada, l’ex-cap de Govern d’Andorra Òscar Ribas. Parlem de la persona que va canviar el coprincipat, del polític que va convertir les estructures medievals del país en un Estat de dret, democràtic i reconegut a nivell internacional. Ribas és, per tant, la imatge d’una persona que gràcies a la seua iniciativa personal, i a l’ajuda de molts altres, va capgirar un model polític enquistat en el passat per integrar Andorra en la realitat dels Estats moderns.
Ribas, que va nàixer el 1936, ja va lluitar des de ben jove per la democratització d’Andorra. El coprincipat, que es va saber aprofitar econòmicament de les mancances de l’Espanya franquista, allunyada del context internacional, estava encara lluny d’esdevenir un país democràtic fins que Ribas va convertir-se en el dirigent del primer Govern d’Andorra, fins llavors governat pels coprínceps: el president de la República francesa i el bisbe de la Seu d’Urgell. Aquestes figures, les dels coprínceps, encara es mantenen com a caps d’Estat, si bé les seues funcions són simbòliques després que el 14 de març de 1993, gràcies a la tasca de Ribas, Andorra aprovara la seua Constitució, pas definitiu per alinear-se amb els Estats democràtics occidentals. Una tasca no exempta de dificultats, tal com s’explica en els reportatges de portada que hem dedicat aquesta setmana a l’ex-cap de Govern d’Andorra.
Però Òscar Ribas és una figura amb un abast que supera els límits del coprincipat. El seu discurs a l’ONU el 1993 –transcrit íntegrament en aquest número d’EL TEMPS–, quan Andorra és reconegut de manera definitiva com a Estat per la comunitat internacional, és tota una declaració de catalanitat. «Les nostres arrels són les de la cultura catalana», deia, «i el català és el nostre idioma oficial, la llengua de Ramon Llull, d’Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga fins a Maó i des de Salses fins a Guardamar». Aquell discurs era el primer d’oficial que es feia en català a la seu de Nacions Unides.
Andorra, de fet, estava immersa en un sistema senyorial –de versió catalana– fins ben avançats els temps. Un model que, tal com explicava el mateix ex-cap de Govern en una entrevista a aquest setmanari de fa ara quasi tres anys, consistia en un pacte entre els senyors i els súbdits. «Era un contracte. No es podia canviar de senyor. Hi havia una enorme diferència amb el sistema feudal castellà», matisava, atès que «l’especificitat andorrana encara ho millorava, perquè sempre és millor pactar amb dos o amb tres que amb un. Quan un soci no es portava bé anaves a veure l’altre soci perquè et protegís. No es pot jutjar la situació de l’Andorra preconstitucional amb criteris de feudalisme castellà, sinó que s’ha de fer en el català».
Els vincles d’Andorra amb la resta del país no es limiten a la llengua ni al model antic de governabilitat. Ribas sempre ho va tindre clar, i és per això que es va implicar en tots els projectes que li van proposar per vertebrar els distints territoris que integren els Països Catalans. Així, Ribas va presidir l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa; va avalar la creació de la Xarxa Vives d’Universitats i va donar suport a qualsevol idea adreçada a fer país.
Sempre amb la mirada posada en el futur, Ribas va avançar-se al seu temps fins al punt de modernitzar Andorra –cosa que també li va causar problemes polítics– i de contribuir, per tant, també, a l’evolució del país sencer.
