Qui tem, la llengua catalana? La conxorxa entre els partits de dreta i extrema dreta –n’hi ha distinció, avui?– i la cúpula judicial espanyola evidencia que tot aquest sector vol marginar, sinó eliminar, la llengua del país. Els exemples d’Alacant i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya durant la passada setmana ho deixen ben clar. Són, en tot cas, les darreres mostres d’una operació històrica a la qual els últims anys s’ha sumat, de manera descarada, el poder judicial, decidit a intervenir en matèria lingüística per passar per damunt, fins i tot, de la Constitució que en teoria ha de defensar.
La Constitució espanyola de 1978 fixa en el seu preàmbul que cal «protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, de les seues cultures i tradicions, llengües i institucions». En base a aquesta premissa, els estatuts d’autonomia dels territoris de llengua no castellana van desenvolupar una sèrie de sistemes adreçats a la normalització lingüística i a garantir la supervivència de les seues llengües en un context desfavorable, atès que el castellà, de predomini indiscutible, tendeix a imposar-se a tot arreu. Per evitar la minorització lingüística i, en definitiva, la desaparició de les llengües, cada Estatut aplica una sèrie de principis en base a criteris professionals –sempre condicionats pels governs de torn– que, en teoria, saben què cal fer per garantir el principi constitucional assenyalat. Però els jutges, descontrolats, decideixen que aquests criteris professionals no serveixen i imposen una quota mínima d’ensenyament en castellà a les escoles catalanes –ara el TSJC n’ha decretat el 25%– per garantir l’aprenentatge del castellà en l’àmbit de l’ensenyament. Els jutges no ho fan en base a cap criteri o estudi professional, sinó que intervenen amb una estricta i concreta voluntat política –també ho han fet al País Valencià– que atempta contra el text constitucional, que obliga a «protegir les llengües dels pobles d’Espanya».
La decisió del TSJC obeeix a un recurs presentat pel Govern Rajoy l’any 2015. Tot té l’origen en el discurs de la dreta espanyola –i d’una part de l’esquerra–, que va decidir atacar la llengua per traure profit electoral a còpia de manipulacions i d’enfrontar, de manera irresponsable, els pobles que integren l’Estat espanyol. El mantra de la marginació del castellà a Catalunya –i als Països Catalans i a tots els territoris amb llengua pròpia– s’ha estès tant i l’han fet tan creïble en altres zones de l’Estat que, a ulls de molts, acredita una ingerència judicial tan contraproduent com la del TSJC.
És en aquest context que Vox, a Alacant, justifica la seua iniciativa perquè la ciutat deixe de formar part de les zones de predomini lingüístic catalanoparlant. Enmig de tanta intoxicació, fins i tot han intentat fer creure que una ciutat com Alacant, que té tots els himnes –el de la ciutat, el de la festa de les Fogueres i les cançons populars– en català, així com també els noms dels barris, no ha de formar part de la comunitat catalanoparlant. És curiós que aquesta iniciativa procedesca de Vox quan els seus dos regidors, Pepe Bonet i Mario Ortolá, tenen cognoms tan i tan evidents. El que decep és que aquest autoodi l’assumisca també el Partit Popular, que va secundar la iniciativa de Vox. Parlem del mateix PP de Miguel Valor, l’anterior alcalde d’aquest partit a Alacant, que va fer en català el seu discurs d’investidura el 2015. El vot en contra de Ciutadans, en plena reformulació estratègica del partit –que després del seu estrepitós fracàs electoral intenta oferir una imatge centrada i amable– va evitar que la iniciativa tirara endavant.
Els enemics de la diversitat saben perfectament que actuant contra la llengua desfaran un país que els incomoda. És aquest el seu únic objectiu. Cal tindre clar que la victòria d’ells seria la mort dels altres.
