Les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010 van servir per fer visibles les turbulències que es vivien dins l’independentisme català. Esquerra Republicana s’havia esbudellat en un Congrés Nacional celebrat dos anys abans, guanyat pel tàndem format per Joan Puigcercós i Joan Ridao amb el 37% dels vots. D’aquella trifulga, fruit de les tensions de formar part del govern amb el PSC i Iniciativa, en van sortir dues escissions que prèviament havien estat constituïdes com a corrents interns de la formació. La de Reagrupament, liderada per l’exconseller Joan Carretero, va acabar concorrent a les urnes en solitari amb aquest nom. L’encapçalada per Uriel Bertran, es va acabar aplegant sota les sigles de Solidaritat Catalana per la Independència. Així que, quan va ser l’hora d’anar a votar aquell 28 de novembre, els independentistes van haver de triar entre tres opcions, dues de les quals van acabar obtenint representació: ERC, amb deu diputats, i Solidaritat, amb quatre. Reagrupament va captar vora de 40.000 sufragis, una quantitat prou important i gens menyspreable.
Hi ha una flaire en les eleccions d’aquest 2021 que ens recorda a les que es van celebrar onze anys enrere. No és només la proliferació d’excèntrics candidats a diputat encimbellats per les xarxes socials, ni els fatigosos debats de consum estrictament intern, que també. És sobretot l’explosió d’un espai polític: el que ocupava la coalició Convergència i Unió és el que s’ha esbotifarrat aquesta vegada. Fragmentat com a mínim en Junts per Catalunya, PDeCat, Demòcrates i Partit Nacionalista Català, per no citar la llarga filera de grupuscles que s’han integrat en altres candidatures, la divisió es fa més visible que mai en el context preelectoral. En són exemples la polèmica a les xarxes entre el vicepresident del Parlament, Josep Costa de Junts per Catalunya, i el compte de Twitter institucional de la Diputació de Girona, organisme presidit per Miquel Noguer, alcalde de Banyoles per la mateixa formació, o els retrets de Ferran Bel, diputat del PDeCat, vers el conseller Ramon Tremosa, de Junts, a qui va acusar de demanar-li d’amagatotis que li fes el favor de negociar determinades partides dels pressupostos de l’Estat mentre que cara en fora feia bandera de l’obstruccionisme. Sembla, doncs, que a mesura que s’apropi el 14 de febrer el volum i la intensitat dels retrets anirà augmentant i el regust de la disputa es tornarà cada cop més agre.
Afortunadament, en aquesta comparació amb les eleccions del 2011 hi ha una diferència evident. Mentre que aleshores l’independentisme encara batallava per aconseguir una porció minoritària dels escons, ara, malgrat tot, la lluita és per abastar la majoria absoluta de la cambra, conseqüència del canvi de xip de bona part de la societat catalana arran dels fets d’octubre del 2017 i el seus preàmbuls.
Les conseqüències d’avui haurem de comprovar, passat festes, si s’assemblen a les de llavors. El partit dividit va rebre un fort càstig electoral, perdent onze diputats i gairebé la meitat dels seus vots, tal com les enquestes actuals indiquen que l’espai postconvergent podria rebre una nova sotragada que s’ha d’acabar de veure en què es concreta. Del trossejament, amb el pas del temps, ERC en va renéixer amb vigoria sota el lideratge d’Oriol Junqueras, arribant als seus millors resultats obtinguts en aquest període contemporani. Haurem d’estar amatents a la possibilitat que els convergents es puguin refer de la trencadissa, més endavant, sota algun nou lideratge que sigui capaç de recompondre’ls. També haurem d’observar quantes paperetes independentistes acaben a l’extraparlamentarisme: potser el PDeCat serà la Solidaritat de la tercera dècada del segle XXI, és a dir, la facció minoritària que entra a la Ciutadella, i qui sap si el Partit Nacionalista Català en serà el Reagrupament, el dels sufragis que no es tradueixen en escons. Vés a saber.
El que sí que caldria evitar, tant sí com no, és que el desmembrament d’un partit polític no acabi arrossegant tota la causa al fangar. El 2011 l’independentisme va passar de 21 a 14 diputats. Esperem que el 2021 el cataclisme no es repeteixi.
