Com l’etern retorn nietzscheà. Com la concepció cíclica del temps des de les primeres passes de la humanitat. Com la llegenda popular sobre el Guadiana que apareix i desapareix, una idea sorgeix, s’amaga, sobrevola, s’ensorra, revifa, llangueix, eclosiona, s’enfosqueix, irromp, s’oblida, s’il·lumina i s’esborra cada cert temps: la necessitat imperiosa de la unió de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears com a única via possible per surar en el món. Res de nou, per tant, en l’aliança de territoris que proposa el president valencià, Ximo Puig, sota el nom babau i anglòfil de Commonwealth.
Aquesta unió estratègica de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears -amb convidada inclosa per a despistar a altres regions que s’hi negaran perquè no va amb elles- ja té un nom previ i es va plantejar fa temps: s’anomena Països Catalans i, ai las!, esvera tothom. Fins i tot el mateix Quim Monzó, la llengua del qual es parla casualment de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, va fer conya en un dels seus relats tan breus com surrealistes sobre la quantitat d’aldarulls que genera aquesta expressió. Ja ho sabeu: no digueu en alt “Països Catalans”, si no teniu un exorcista de guàrdia ben a prop. Per què serà, doncs, que la idea torna i retorna cíclicament amb noms o façanes diferents, si més no?
El projecte dels Països Catalans és l’única solució viable per desempallegar-nos del projecte espanyol, una visió trista, grisa, centralista i colonialista que ens redueix a simples pagadors d’un estat fet a major glòria de Madrid i la (seua) contornada. Un estat on, a més a més, hem d’assumir un paper de poble, cultura i llengua subordinada, subalterna, subsidiària i tots els subs que se us passen pel cap. Quelcom intolerable. Com a mínim.
Ja li poden dir “Commonwealth”, com el brindis al sol amb toc britànic de Ximo Puig, o “Eurorregió”, com allò d’en Pasqual Maragall que ja ningú no recorda. També podem inventar mots com Bacàvia, a l’estil del bo de Nicolau Primitiu, o Mediterrània, per dir-ne cap de més modern. Però la realitat, que com deia Martí i Pol és tossuda, com el poble, sempre ens mena cap als Països Catalans. Ço és, l’únic projecte que ajunta els qui compartim llengua, cultura, història, geografia i interessos econòmics sense obligar-nos a ser la platja, el rebost i el caixer automàtic de Madrid i, per extensió, d’Espanya.
El problema, és clar, és el nom: la “qüestió de noms”, que ja va assenyalar Joan Fuster. Que qui és el tal Fuster? Doncs, mire vostè, Fuster és el dimoni amb potes, l’innombrable, el culpable de tots els mals, aquell a qui van cremar a la plaça de l’Ajuntament i a qui molts dels qui se’n deien deixebles no volen ara recordar... Però també continua sent qui va fer l’anàlisi més aguda de què som i quin camí hem de seguir els valencians i la resta dels catalans.
Ara diran que això de la Commonwealth de Puig canvia la “lògica nacionalista” per l’economia com si la idea dels Països Catalans hagués nascut només perquè un de València, l’altre de Barcelona i aquell d’allà de Mallorca s’entenen quan parlen en el seu idioma. Des d’un primer moment, l’economia va estar un dels motius de no voler saber-ne res de l’altra Commonwealth, l’espanyola, on Madrid és la reina d’Anglaterra i nosaltres, els pobres súbdits de les colònies d’ultramar.
Si al capdavall tot es redueix a un problema onomàstic, de nomatofòbia, de l’al·lèrgia que el terme “català” provoca en molta gent per culpa, precisament, del centralisme adés esmentat, pegueu-li totes les voltes que vulgueu. Busqueu noms estrambòtics, anglòfils, estúpids, neologismes o eufemismes, però, més aviat que tard, hom arriba a la conclusió que res no ens vindrà de ponent i que o ens ho cuinem nosaltres o ens furten el dinar.
La Commonwealth de Puig per regenerar “l’Espanya d’Espanyes” és impossible. No es pot regenerar allò que es troba ben a gust en la putrefacció, tal com ja se n’adonà Maragall (l’avi Joan, no Pasqual) fa més d’un segle. Ni regeneracions, ni catalanitzar o valencianitzar Espanya, ni federalismes, ni terceres repúbliques salvadores: la solució és llevar Espanya de l’equació. Amb Espanya, tenim el castellà com a cultura i llengua principal i el català suïcidant-se per l’esvoranc de la minorització; amb Espanya, tenim infrafinançament; amb Espanya, tenim repressió policial i una democràcia de baix nivell. En definitiva, amb Espanya, som una colònia. I prou.
En el fons, Ximo Puig i tota la resta ho saben i, per això, els Països Catalans, amb el nom que hom vulga, apareixen cíclicament. Tothom té clar quins ingredients calen en aquesta paella, però ens falta dir ben alt quin és el que sobra. Igual així, per fi, trobem el bon sabor. Qui sap.
