Així que es va morir Maradona vaig pensar dues coses: que el seu fantasma perseguiria per sempre més a Messi i que si un any el Diego havia de trobar la mort era el 2020, tan donats, els dos, l’any i el futbolista, als extrems i a l’abisme. Després em vaig empassar jugades i programes especials i reportatges en els mitjans més variats.
Per mi Maradona era el record esblaimat d’una decadència, d’algú que ja has vist ranquejant però que te n’expliquen meravelles de quan gambava com un àngel abans de caure. Potser per aquest punt de rabior generacional, jo reclamava el meu mite a l’alçada, el que sí que he pogut agafar, que és Messi, i feia fora de l’altar d’ídols a Maradona.
Però com a estrella global, què és el que canvia amb la seva mort? Si Maradona hagués arribat als noranta anys, i els últims trenta els hagués passat en estat vegetal, lluny de rutines autodestructives, segurament hauria estat més complicada la canonització del mite. Ha agafat l’últim tren per ser el poeta maleït, un Jimmy Hendrix del futbol. I el malditisme continua tenint una aura d’atracció, una seducció de gran història de tots els temps, d’heroi de tragèdia grega o de superproducció hollywoodiana; continua servint de mirall deformat per a un màrqueting que no pararà de treure’n suc. Sempre fem com si no existís, el màrqueting, però és a tot arreu. Ja hi era en aquell Maradona jovenet i capgròs que feia anuncis amb nens a la platja de Barcelona perquè diguessin no a les drogues, en aquell que tenia un mànager tan extravagant i estrafet com el seu nom -Cysterszpiler-, que va muntar un negoci ruïnós a costa del futbolista, Maradona Productions.
Totes les jugades que aquests dies s’han repetit mil vegades criden l’atenció per una mateixa cosa: el carisma que sempre va dur enganxat a la pell, que se li va convertir en segona pell, que elevava tot el que feia a una altra categoria. Alguns articles -com el de Valdano- n’han parlat, de l’escissió de Maradona: entre el futbolista màgic en un rectangle de joc i el caos continu fora del camp, incapaç de domar l’estrella engrandida i alimentada per tot un país i per l’eco mundial, xuclat per l’esplendor, abocat a ser el consentit i el personatge que la resta del món li reclamava. Des de molt aviat va estar cridat a ser mite, segurament un dels últims mites d’una època ja passada, més espontani i aparentment accessible, també més descontrolat i corrosiu: dir-li “la mano de Dios” al gol del partit contra Anglaterra, viscut com una torna de les Malvines, és ser un viu de cap a cap.
Tots els mecanismes per continuar-lo encimbellant s’han activat amb la mort, com si una màquina de fer botifarres no pogués parar d’embotir idolatria, perquè se’n necessita més que mai. És així? La funció dels mitjans de comunicació hauria de ser la de posar negre sobre blanc sobre l’ídol i evitar comprar-ne només totes les bondats i tapar-ne les foscors. Alguns han actuat així, d’altres aixà. No deixa de ser curiós que hagi hagut de rebuscar per trobar certes informacions valuoses. Per exemple, trobo significatiu que l’últim lloc on va anar a entrenar fos un equip de Sinaloa, l’estat de Mèxic que és com el Disneyland de la droga. No es qüestió d’estendre moralitats sinó de presentar la figura completa i no l’escissió (que és el que en darrer terme l’ha enviat a la tomba). La figura completa és algú que deixa el futbol per l’addicció a les drogues, que mai la supera i que té tractes amb la màfia i protagonitza episodis de violència contra les dones. Si no s’esmenta, si es tapa com la part tèrbola que no cal tocar, no estem banalitzant tot de xacres que la resta del temps la societat diu que rebutja?
Hi veig un problema amb com estem endreçant la història recent. Algunes televisions d’aquí han ensenyat com un exotisme tots els excessos de sacralització de l’ídol de la societat argentina en dol (ara volen posar la seva cara als bitllets, una altra ironia). L’interès hauria d’estar en entendre les raons de per què la societat argentina s’ha arrapat a una figura que encarna totes les seves contradiccions, tots els inferns mal dissimulats, tot l’estimball de diferències insalvables que es desfoguen a cop de passió. Què és el que fa que a una figura pública se li puguin perdonar totes les maldats? Quan passin els anys, algú veurà tots els morts del nostre temps com uns àngels de la guarda? És que mantenim una relació una mica esquizoide amb la història recent? Quan aquestes figures públiques són polítics, intel·lectuals de renom, grans actors o caps d’estat, fins quan dura el temps que són intocables? Vivim uns temps victorians, d’unes moralitats i correccions polítiques exacerbades. Però al costat d’això hi tenim la butlla papal que algú es guanya perquè és l’ídol necessari. O perquè té la coartada perfecta perquè no se li retin comptes. I si l’ídol s’acaba de morir, la butlla s’estén de per vida.
