La judicialització dels presos polítics per haver organitzat el referèndum de l’1 d’octubre no s’atura. Tampoc no s’atura la repressió contra els exiliats ni contra els quasi 3.000 represaliats per fer possible aquella votació. I davant un fet tan arbitrari i antidemocràtic com el d’empresonar i perseguir persones per exercir un dret fonamental, totes les decisions posteriors en aquest sentit no poden generar cap altra cosa que més enuig, més vergonya i més indignació.
L’última decisió ha estat la del Tribunal Suprem. Era del tot previsible, tal com ja venien advertint els presos polítics des de feia setmanes. La revocació del tercer grau, així com també la retirada de l’article 100.2 del règim penitenciari per part del Tribunal Suprem –sol·licitada per la Fiscalia, que segons Pedro Sánchez depèn del Govern espanyol–, és l’enèsima mostra fins a quin punt els alts tribunals espanyols estan disposats a continuar perseguint els líders independentistes catalans, condemnats a entre 9 i 13 anys de presó per haver convocat un referèndum.
El procediment judicial és tan groller i està tan allunyat del dret que més enllà dels Pirineus, cap de les causes contra els exiliats no ha prosperat. I no serà perquè des de l’Estat espanyol no ha pressionat, de manera pública i constant, els distints països i també les institucions europees perquè facen efectiva l’entrega dels polítics perseguits que es troben instal·lats a Europa i que hi viuen com a ciutadans normals, amb l’excepció que no poden tornar al seu país. La situació és tan summament desconcertant que, escasses hores després que el Suprem retirara el tercer grau i el 100.2 als presos polítics, a través de Twitter, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va recordar que, fa tot just un any, aquest jutjat d’abast continental va decretar que una persona escollida per al Parlament Europeu «adquireix la condició d’eurodiputat en el moment de la declaració oficial dels resultats i gaudeix, des d’aquest moment, de les immunitats corresponents». Per acabar-ho d’adobar, el TJUE acabava el tweet citant Oriol Junqueras, qui no ha pogut exercir com a eurodiputat, precisament, perquè el Tribunal Suprem li va impedir eixir de la presó per recollir la seua acreditació, tot i haver rebut 1.252.139 de vots en tot l’Estat. El president Puigdemont, també escollit eurodiputat, va poder esquivar els obstacles que li van imposar des d’Espanya per convertir-se en eurodiputat. El fet de trobar-se en un altre Estat li va garantir poder exercir el càrrec pel qual havia estat triat democràticament.
El Suprem, que no es cansa d’atemptar contra els principis democràtics que han de regir qualsevol Estat integrat a Europa, ha optat per emparar-se en arguments que intenten tindre aparença de tècnics per mantenir encarcerats els presos polítics, que passaran el seu quart nadal consecutiu entre reixes. Curiosament, en les interlocutòries, l’alt tribunal insisteix una i altra vegada que «no es pretén», amb la revocació del tercer grau i del 100.2, «que els interns reneguen de les seues conviccions polítiques, perquè aquestes són alienes a la seua condemna», atès que «el sistema penitenciari no autoritza intromissions en l’espai ideològic dels recursos». Però en canvi, també diuen els jutges que els permisos penitenciaris no es corresponen amb un tractament adreçat a la «reinserció» dels «delictes» que, diuen, van cometre.
Quina reinserció vol el Suprem, si no és una reinserció ideològica? On queda la immunitat dels qui han comès un «delicte» polític? I la d’aquells que no compten amb les garanties que han de comptar com a càrrecs electes, tal com diu el TJUE? A l’Estat espanyol, governe qui governe, aquesta immunitat no existeix.
