El sistema de finançament autonòmic actual va caducar l’any 2014. Es tracta del model aprovat pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero en juliol de 2009, que tenia una vigència de cinc anys. Aleshores Zapatero no va estalviar les paraules grandiloqüents: “És un èxit històric”, va afirmar de seguida que el Consell de Política Fiscal i Financera validara el nou model, que suposava una millora significativa per a Catalunya, però no tant per als valencians. Eren els temps convulsos de la reforma de l’Estatut català i tots els focus assenyalaven allà. Zapatero va emfasitzar que el nou sistema ajudava a “vertebrar i cohesionar l’autèntic Estat de les autonomies”.
11 anys després. Conferència de presidents autonòmics de gener de 2017. Al Senat, on se celebra el conclave, Mariano Rajoy es compromet a tenir-ne a punt la reforma abans no acabe l’any. No sols això, sinó que accepta aplicar-la amb efectes retroactius des de l’1 de gener de 2017. Una comissió d’experts redactarà un informe sobre la matèria com a pas previ a la negociació multilateral, que no es presenta senzilla. En efecte, es conforma aquest comitè d’experts, que emet l’informe requerit, però Rajoy no el posa en pràctica. No és el tipus de persona que dedique massa temps als problemes que no tenen una resolució fàcil.
Tres anys més tard, el gener de 2020, Pedro Sánchez efectua una promesa menys ambiciosa però tan infructuosa com aquella: durant el debat parlamentari que l’investeix president, li garanteix a Joan Baldoví, l’únic diputat de Compromís, que el setembre d’enguany hi haurà un esborrany del nou model. Davant l’absència del document, l’11 de setembre, el ministre José Luis Ábalos, en una entrevista al programa A la Ventura, d’À Punt, al·lega que la pandèmia ha trastocat els plans del Govern espanyol, però que la intenció del seu Executiu es manté ferma: tractarà de presentar un esborrany del nou sistema de finançament abans de la conclusió de 2020.
Les cases d’apostes paguen més per la presentació de l’esbòs abans del 31 de desembre que perquè l’Osca guanye la Lliga. I és que, si l’esborrany fora una realitat abans de cap d’any, es confirmaria que els miracles existeixen. Mentrestant, els diversos partits i líders polítics valencians van prenent posicions dins de la partida. Els uns, censurant l’actitud insolidària de Madrid, i els altres, posant l’accent en els avantatges dels territoris forals, País Basc i Navarra. Converses sobre rics a casa del pobre.
Aquest dimarts, 1 de desembre, va ser-ne un bon exemple. Pel matí, dos grups parlamentaris, Ciutadans i Unides Podem, registraven sengles proposicions no de llei a les Corts instant el Congrés espanyol a endurir la seua posició amb relació al País Basc i Navarra, d’una banda, i la Comunitat de Madrid, d’una altra. A més, des de Catalunya, el president valencià, Ximo Puig, en el marc d’una conferència al Cercle d’Economia, fa un discurs crític amb la posició de Madrid per tal d’elevar la pressió contra el centralisme i en favor d’una reforma territorial profunda. Com no podia ser d’una altra manera, Puig aprofita l’avinentesa per desitjar, en veu alta, el retorn del Govern català a les taules de negociació multilaterals. Parla, en concret, de posar punt i final als “blocatges”. Sap molt bé que, en aquest cas, Catalunya esdevindria un aliat valuosíssim en la pugna per un finançament just.
Un drama en tres actes, el de l’infrafinançament crònic valencià, amanit de retrets diversos a madrilenys, bascos i navarresos. Un clam de superviència —amb regust d’impotència— declamat per actors molt diferents.
Per una quota basca “transparent”
Primer acte. Toni Cantó accedeix a la sala de premsa de les Corts valencianes acompanyat de la síndica adjunta, Ruth Merino. Sota el braç, una proposició no de llei perquè l’Estat revise la fórmula de la quota basca i navarresa i inicie els treballs escaients per recalcular-la de manera “transparent i rigorosa”. Sense circumloquis, Ciutadans aspira a “corregir el sobrefinançament” d’aquestes dues comunitats autònomes sobre la resta.
El grup taronja ataca els privilegis basconavarresos però, alhora, deixa clar que la política fiscal de Madrid no sols li sembla justa, sinó encertadíssima. Cantó acata l’harmonització fiscal que pregona el Govern del Botànic, però sempre que siga per abaixar els impostos, no per apujar-los a Madrid a fi de situar-los al nivell de la resta de comunitats. “Ciutadans ha demostrat, tant a Madrid com a Andalusia, que abaixant-los poden recaptar-se més diners”, afirma el portaveu.
A l’exposició de motius de la seua iniciativa, Ciutadans defensa l’“autonomia fiscal” de Madrid davant la manera “opaca i poc transparent” amb què es calcula la quota. “Discutir el càlcul de la quota basca no significa qüestionar el règim de concert econòmic, que està previst a la Constitució”, matisen en un canvi de posició evident respecte la postura que la formació mantenia anys enrere, quan preconitzava la desaparició d’aquest mecanisme legal.
Ciutadans vol que es congele l’actualització del concert basc fins que hi haja una reforma del sistema de finançament
Amb tot, a la seua proposició no de llei, Ciutadans recorda que l’informe del grup d’experts en finançament elaborat l’any 2017 ja apuntava que les dues comunitats forals “gasten en 2016 per unitat de necessitat al voltant d’un 30% més que les de règim comú i s’han allunyat d’elles, des de 2007, en el seu nivell de despesa ajustada per habitant”. No sols això. També remarquen que aquella comissió considerava “imprescindible” la “revisió” de la quota i dels ajustaments a consum de l’IVA per tal d’“adequar-los” a les directrius que estableix la normativa vigent. “Aquesta revisió hauria d’incorporar una valoració realista de les càrregues no assumides pels territoris forals, entre les quals l’anivellament interregional”, afegia l’informe dels experts.
“No seria acceptable, de cap manera, que el règim basc s’actualitzara de nou sense tenir un nou sistema de finançament autonòmic, just i equitatiu, per tot Espanya”, observen a Ciutadans. La seua proposició no de llei, per tant, no sols demana un càlcul transparent de la quota basca, sinó que insta el Govern espanyol a tenir enllestit el nou sistema de finançament abans que acabe 2021 per tal que entre en funcionament a partir de 2022.
Per la “descentralització” de l’Estat
Segon acte. Mateix dia i mateix hemicicle. Naiara Davó i Ferran Martínez, diputats d’Unides Podem, registren una proposició no de llei, amb tramitació especial d’urgència, per defensar la “descentralització administrativa, econòmica i política d’Espanya”.
“La Comunitat de Madrid porta més de 50 anys en un procés de concentració demogràfica, econòmica i política que està generant un efecte aspiradora en el conjunt d’Espanya”, diu el text. I és que l’expressió “aspiradora”, provinent d’un informe recent de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), ha resultat ben exitosa. Es tradueix en algunes dades molt nítides: la Comunitat de Madrid ha multiplicat per més de tres la seua població des de la dècada dels 60, tot passant de 2 milions d’habitants a 6,6 milions i representant, ara com ara, el 20% del PIB espanyol.
Unides Podem censura la “política fiscal agressiva amb molts beneficis fiscals per a les grans fortunes” que promou Madrid
El 44,5% de les grans empreses tenen la seu a Madrid, on resideixen, també, el 21% dels treballadors altament qualificats. “Existeix un efecte atracció tant del talent com de les inversions estrangeres directes (el 85%, al 2018) que està descapitalitzant la resta de territoris provocant un efecte espiral pervers per a la resta de comunitats autònomes: amb més recursos, més inversions i més capacitat d’atracció, l’activitat cada vegada es concentra més en una sola regió”, raona la proposició d’Unides Podem inspirada en l’informe esmentat. “Madrid acapara el 30% dels empleats públics estatals amb un excedent sobre la seu població que es mou entre els 75.000 i els 90.000 treballadors”, afegeix el grup. És això, asseguren, el que li ha permès implementar “una política fiscal agressiva amb molts beneficis fiscals per a les grans fortunes”, cosa que ha provocat, al seu torn, “el canvi de residència de 100.000 contribuents entre els anys 2010 i 2015, tal com assenyala el darrer informe Paraísos Fiscales, Wealth Taxation and Mobility”.
Tot plegat té un nom, dúmping fiscal, que impedeix la resta d’autonomies “competir de cap de les maneres” amb Madrid. “La situació actual exigeix actuar per aturar aquesta competitivitat entre territoris, on una comunitat es construeix contra la resta d’autonomies de l’Estat”, exposa la proposició no de llei podemita. “No hi ha prou amb una harmonització fiscal a escala estatal, també cal una descentralització administrativa, política i d’inversions en infraestructures”, expliquen.
Unides Podem planteja, així doncs, una “relocalització d’una part substancial dels ens públics estatals i de les institucions de rang constitucional en unes altres ciutats d’Espanya” i un “redisseny” del criteris d’assignació de recursos en infraestructures que permeta aplicar “nous criteris d’equilibri territorial i de valoració econòmica i social”, tot prioritzant els eixos mediterrani i cantàbric-mediterrani. En matèria fiscal, Unides Podem reclama impulsar una harmonització basada en una tributació mínima efectiva dels impostos de successions i donacions, l’impost de patrimoni, l’IRPF, l’impost de transmissions patrimonials i el d’actes jurídics documentats.
Puig i la ‘Commonwealth’ mediterrània
Tercer acte. Barcelona, 13 hores. Carrer de Provença, 298. El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, inaugura un cicle de conferències organitzat pel Cercle d’Economia. Ja en va protagonitzar una l’any 2016, quan tot just duia un any al capdavant del Consell. Ara, amb més d’un lustre d’experiència en el càrrec i un carisma polític creixent, erigit en una de les veus més escoltades de l’Estat, el seu discurs desperta bastant expectació entre polítics, periodistes i el món empresarial. De fet, el vicepresident català, Pere Aragonès, li ha sol·licitat mantenir una entrevista que començarà després de dinar i s’allargarà una hora i mitja.
La trobada política queda en segon plànol. En aquest cas, tots els focus es dirigeixen cap al seu discurs. Un discurs ben poc usual en un líder socialista. No s’hi assembla gens al del manxec Emiliano García-Page. Ni tampoc al de l’extremeny Guillermo Fernández Vara. I encara menys al de l’aragonès Javier Lambán. Puig parla d’una altra forma i, sobretot, amb un altre fons.
“Des de fa 3 anys, els valencians hem perdut un aliat fonamental en la reivindicació d’un nou sistema de finançament”, lamenta Puig durant la seua al·locució. “Els valencians necessitem una Catalunya forta, i els catalans necessiten un país dels valencians més visible”, diu el president. “Però el primer que necessitem, dit des del màxim respecte, és que Catalunya torne a tots els taulers en les que està jugant-se el futur”. El primer i més important, el del finançament. I és que, segons Puig, “el trellat valencià necessita al seny català”.
Puig sobre el dúmping madrileny: “Presumir d’això és, a banda d’injust i deslleial, molt insultant”
Més enllà de les referències a Catalunya i la necessitat de què torne a convertir-se un actor decisiu, Puig envia diversos missatges contundents amb Madrid com a diana. “Exercir el dúmping fiscal madrileny des d’una posició d'avantatge creada artificialment arran d’un centralisme de moltes dècades, i, a més a més, presumir d’això, és —a banda d’injust i deslleial— molt insultant”, assevera en clara referència a la seua homòloga madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, i per extensió a Ciutadans i Toni Cantó. “Ara, més que mai, és imperatiu que afrontem la necessària harmonització fiscal a Espanya. Una harmonització que no va contra l’autonomia fiscal, sinó contra l’abús de privilegis. És una notícia positiva que el Govern d’Espanya comence a mostrar sensibilitat cap a aquesta injustícia. Perquè avise, i ho faig ací, a Barcelona: açò no va de banderes, açò va de drets i de persones, açò va d’igualtat d’oportunitats i de serveis públics essencials”, rebla Puig.
En aquest sentit, el pas del president valencià per Barcelona deixa un missatge clar. La seua inclinació reiterada en favor del “multilateralisme” i per una reforma territorial gràcies a la qual “el Mediterrani, i les perifèries en general, estan cridades a guanyar pes per obtindre un mapa més simètric i amb uns contrapesos polítics més semblants a la realitat social i econòmica espanyola”. “Mentre arriba una reforma de la Constitució”, sentencia Puig, “apostem per construir, des de la governança compartida, un federalisme pràctic”.
“Aquest país”, va dir aquest dimarts Puig en referència a l’Estat espanyol, “no s’esgota en l’M-30, l’M-40 o l’M-50, com no acaba en una llengua, ni en una cultura ni en una identitat“. “És insostenible, a més de contraproduent, mirar, sentir i estimar Espanya d’una manera uniforme i monolítica”, va destacar també, tot felicitant-se pel repartiment dels fons estatals per combatre la COVID-19, que ara sí que ha primat —tal com exigia el País Valencià— el factor poblacional. Puig va criticar sense embuts l’“Espanya macrocefàlica” i va subratllr la necessitat “urgent” de “corregir l’acumulació centralitzadora de poder a Madrid”.
Per últim, fonts de Presidència transmetien que a la conversa amb Aragonès es va poder evidenciar, precisament, la “sintonia en la lluita contra el dúmping fiscal a la Unió Europea i a Espanya”, a més de la voluntat ferma d’“impedir la competència deslleial d’aquells territoris que rebaixen la tributació de les grans fortunes per tal de captar-les”. Un altre míssil a la línia de flotació a Madrid, en aquest cas amb Esquerra com a soci. De fet, el portaveu dels republicans al Congrés, Gabriel Rufián, ja ha emès senyals clars en aquesta direcció. Al capdavall, un altre clam desesperat per fer-se escoltar davant la paràlisi de la reforma del finançament. Serà 2021 l’any que, per fi, veurà nàixer la reforma? Costa creure que serà així. De moment, si més no, es tracta de marcar terreny. Cadascú a la seua manera i amb els seus objectius polítics particulars.