El passat dijous, el Parlament Europeu va rebutjar la inclusió de la defensa del dret d’autodeterminació en l’informe sobre els drets fonamentals a la Unió Europea. Una esmena presentada per Diana Riba, eurodiputada d’Esquerra Republicana, exigia el respecte d’aquest dret i proposava, també, la defensa dels drets de les cultures, les identitats i les llengües. L’esmena va comptar amb una clara majoria en contra de 487 vots, entre els quals hi havia els del PSOE, PP, Vox i Ciutadans.
No era inesperat que aquests partits, que fa anys que acostumen a protegir més el seu projecte nacional que la mateixa democràcia, en votaren en contra. El que sí que sobta, i preocupa, és que a les institucions democràtiques europees un dret com el de l’autodeterminació no compte amb un suport primordial, bàsic i explícit. Només cal girar la mirada enrere per comprovar que aquest dret sempre ha generat incomoditat al si d’Europa, tot i que s’ha afrontat de diverses maneres.
Va ser al segle XX quan l’autodeterminació va començar a plantejar-se, de manera transversal, com un dret i no només com un objectiu polític. Fins llavors, havia sigut el marxisme, fonamentalment, el sector polític que havia tingut en compte aquesta aspiració, reclamada sobretot pels territoris que encara restaven sota domini colonial europeu. Els 14 punts de Wilson, programa del president nord-americà després de la Primera Guerra Mundial, clamava pel «reajustament de les reclamacions colonials» i perquè «els interessos dels pobles meresquen la mateixa consideració que les aspiracions dels governs». Una frase sobre la qual s’ha discutit molt el significat i la traducció política, però que deixava clar que, després d’una guerra mundial condicionada, sobretot, per la lluita colonial, calia tindre en consideració el respecte per les nacions sense Estat i els seus objectius polítics. No cal dir que aquest propòsit va quedar, en bona part, en paper mullat. La fi de la Segona Guerra Mundial seria el preludi de la construcció europea, tal com es coneix avui, amb la creació de les institucions embrionàries de les actuals. El 1945, acabat el conflicte, el dret a l’autodeterminació seria explícitament defensat per l’ONU, que relacionava l’autodeterminació amb la descolonització. En canvi, els processos posteriors de descolonització, com ara els d’Algèria –amb França–, Angola –amb Portugal– o el Congo –amb Bèlgica– no es van resoldre, precisament, per la via pacífica i del respecte als plantejaments de Nacions Unides.
Això evidenciava el conflicte que el dret d’autodeterminació genera, i ha generat ,al llarg de la història, als estats d’arreu del món, incapaços d’assumir que aquest dret és indefugible si el que es vol és forjar una democràcia amb totes les garanties possibles. Europa ho sap perfectament, atès que l’actual Unió està integrada, també, per un bon grapat de repúbliques ex-soviètiques que, sense haver exercit el dret a l’autodeterminació –cosa que els van impedir, també, fer de manera pacífica, per cert– avui la UE no comptaria amb una desena de països.
Fins quan s’allargarà aquesta manca d’un reconeixement d’un dret tan fonamental per garantir l’equilibri democràtic i la convivència? Que l’exercici del dret a l’autodeterminació no haja estat exempt d’episodis violents al llarg de la història, i encara ara, tal com es va veure l’1 d’octubre del 2017 per part de les forces policials espanyoles, demostra fins a quin punt no s’ha volgut corregir una de les grans mancances que encara té Europa. L’obligació de les institucions continentals és prioritzar els drets per davant dels interessos dels partits. Si aquesta premissa no s’haguera imposat després de la Segona Guerra Mundial, les institucions comunitàries mai no haurien nascut i els drets que protegeixen mai no s’haurien respectat.
