Al mas de la Noguera, al massís del Penyagolosa, el vent bufa amb força. Una mestralada que ha escampat els núvols i el cel és d’un blau d’atzur intens. Vora al mas hi ha una carrasca centenària, i m’hi acoste per tal de fer-li una salutació, perquè ja sabeu que els enamoradissos parlem amb les plantes. L’airada és tan gran, amb la gran carrasca batuda com un sonall, que em retire de seguida i em refugie al corral del mas. Un pastor em va contar que allà el tio Miquelo, el masover del lloc, tenia un cavall i un ruc, tots dos sementals. I la gent li portava les seues eugues i burres, salvant colls i barrancs, distàncies que sovint eren de vàries hores. Per arribar al mas de la Noguera, des del qual es veuen els contraforts vermellosos del caixer del riu Montlleó, abans d’arribar al llogaret de L’Estrella, cal traspondre una bona costera, d’aquestes que piquen a les cames.
Però ben paga la pena. Aquell mas és una illa al bell mig del bosc, i anys enrere estava envoltat de bancals, que donarien bona cosa de blat. En un paller encara queden vells estris d’aquelles èpoques, i rememore el que significaria viure allà, en el teu petit món autosuficient. El tio Miquelo era, a més a més, un home enriolat i una mica mofeta, que contava acudits, i de seguida feia festa (o bureo, com diuen pels encontorns). Això em conten els més vells, els que encara aconsegueixen rescatar espurnes d’aquell passat incert. I m’expliquen que una vegada els seus sementals havien consumat l’acte els deia als amos que calia que tornaren caminant al mas, o que almenys feren a peu la forta costera i no a lloms de l’animal, perquè si no la cosa no funcionaria. I poc després els veia tirar del morral de l’egua o la burra, amb un ramal d’espart, i aleshores esventava un riure burleta, perquè allò era una història que s’havia inventat per a divertir-se una estona.
El vent colpeja la teulada del mas de La Noguera, amb grans lloses de pedra sobre les teules. Un indicador aquest, les lloses sobre el teulat, que s’estén per bona part del Maestrat i els Ports, i que al passavolant pot semblar d’allò més extravagant. Jason Webster, a La muntanya sagrada, explica les seues peripècies de masover accidental als peus del Penyagolosa, i com un teulat de fusta acabat de posar se’l va emportar la primera ventada. “Cap força de la naturalesa, que jo sapiguera, podria haver fet una cosa així”, escriu aquest anglès, criat a Sylicon Valley, descobrint el teulat dos-cents metres muntanya avall. És clar que no hi havia posat pedres.
Mire ara les muntanyes del Montlleó, i els masos escampats ací i allà, pinzellades entre el gran roquissar i el bosc. Els meus ulls es fixen en un punt vermell, quasi garnatxa, entotsolat en una rambleta, al peu d’un dels cingles. És un auró, i ha de ser ben gran, perquè siga possible veure’l tan nítidament des de tan lluny. Pense que el tio Miquelo també hi pararia l’ull en aquell auró, i que aquell esclat vermell li assenyalaria que la tardor es trobava en la seua esplendor i que al poc les neus el deixarien del tot aïllat. Ja no podria fer broma amb els visitants, ni festa durant un temps; li esperaven un reguitzell de mesos de penúria i recolliment a dins del mas.
Tot i això, aquell auró del Montlleó té una bellesa tan colpidora que produeix un respecte profund i transcendental. És una manifestació pregona de la natura i de com la vida s’acosta al seu zenit, per tot seguit tornar a començar. Aquesta implacable roda del temps que és, alhora, com la gran condemna de Sísif. Un fer i desfer sense final, on masovers com el tio Miquelo s’hi van deixar la pell.
