En les pàgines d’aquesta edició d’EL TEMPS trobaran una entrevista extensa a Jordi Cuixart i Navarro, president d’Òmnium Cultural. Cuixart es troba empresonat de manera ininterrompuda des del 16 d’octubre del 2017. Ell, amb Jordi Sànchez, llavors president de l’Assemblea Nacional Catalana, va ser el primer pres polític del procés independentista, i aquests tres anys i dos mesos que duu a la presó ha esdevingut un símbol no només per al sobiranisme, sinó per a tots els moviments cívics en defensa dels Drets Humans arreu del món. No debades, Òmnium Cultural compta amb 182.633 socis actualment, i és l’entitat cívica amb més socis de tot Europa. Una xifra que es va multiplicar arran l’empresonament injust del president de l’entitat i de la resta de presos polítics i a partir, també, de l’exili forçat d’altres polítics catalans –o activistes– perseguits.
Cuixart, a més a més, va ser un dels protagonistes durant el judici als impulsors de l’1 d’octubre que no van marxar a l’exili. El seu al·legat final, així com també la seua primera intervenció, van ser tota una injecció de moral i de coratge per al moviment sobiranista, desorientat des dels fets d’octubre de 2017.
Aquesta desorientació no es pot desvincular de la repressió. Alhora, els qui s’han dedicat a judicialitzar la política pensant que, amb condemnes eternes i amb exilis forçats, resoldrien el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, evidentment, s’han equivocat.
Una de les evidències més clares, precisament, n’és la determinació de Cuixart i de tants altres que en cap moment no han abaixat el cap davant acusacions, condemnes i persecucions indiscriminades. Però el president d’Òmnium Cultural compta amb un tret diferencial, i és que a la seua esquena no hi ha cap hipoteca partidista que condicione les seues accions o declaracions. Durant els darrers anys, i sempre fruit, fonamentalment, de la repressió patida, els partits no sempre han estat a l’alçada de les circumstàncies i el procés independentista ha entrat en una espiral de retrets mutus, de deslleialtats i d’enfrontaments escenificats que han enrogit bona part de la població. Si fins ara les batalles entre els partits eren visibles fonamentalment al Parlament, durant les últimes setmanes aquestes discrepàncies han esclatat al si del Govern català en el pitjor moment possible: enmig d’una pandèmia que afecta, de manera tràgica, milers i milers de persones.
Més enllà de la conjuntura condicionada per la pandèmia, el cert és que els partits i els governants no sempre han complert amb allò que van dir que complirien. És en aquest sentit que Jordi Cuixart demana als partits sobiranistes, en nom d’Òmnium Cultural, «que parlin clar i siguin coherents, que mantinguin fins a les últimes conseqüències tot allò a què es comprometin davant la ciutadania»; que decidesquen «què volen fer i explicar-ho a la ciutadania: o pugna electoral o estratègia sobiranista»; i «que expliquin què estan disposats a fer i com, exigim honestedat i respecte, perquè la gent no falla mai».
És precisament la gent la qui, en part, s’ha mostrat decebuda davant certs episodis que no deixen de repetir-se. I segurament, la desil·lusió no creix més gràcies a la determinació de gent com Jordi Cuixart i la resta de represaliats que, tot i les discrepàncies legítimes amb altres companys de viatge, mai no han protagonitzat contradiccions innecessàries en moments tan delicats com l’actual.
