La periodista i militant quebequesa d’origen algerià, Djemila Benhabib, especialista en l’islam i autora de nombrosos assaigs sobre les condicions de vida de les dones en els països àrabs, denunciava recentment a les pàgines de L’Express la permissivitat del Canadà envers el que es podria titllar de radicalisme religiós. Segons Benhabib, amb els anomenats acomodaments raonables -excepcions que les lleis i sentències canadenques ofereixen a les comunitats religioses existents al país, sota el pretext de construir una societat més tolerant i respectuosa amb la diversitat–, els canadencs han acabat per acceptar “de posar-se de genollons davant l’intregrisme religiós de tota mena, accedint a llurs demandes, amb l’esperança d’obtenir una forma de pau civil i no ésser objecte d’atemptats terroristes”, quelcom que l’autora considera un veritable xantatge.
Pel que sembla, tot es remunta a l’any 1985, quan la Cort suprema canadenca va obligar una empresa a reconèixer i a contemplar les necessitats religioses d’una treballadora que es negava a treballar els dissabtes per raons divines. Tanmateix, no és fins a començament del segle actual que aquestes adaptacions o acomodaments raonables començaren a multiplicar-se. Així, a partir del 2000, mentre a Montreal s’autoritzava per primer cop que un nano sikh de 12 anys dugués el kirpan –el navallot tradicional masculí d’aquesta comunitat religiosa– dins una escola pública, als jueus ortodoxos –que consideren que el seu credo els impedeix que examinadores dones els avaluïn, per exemple, per treure’s el carnet conduir –, se’ls concedia el dret de ser examinats per mascles.
Mirava de digerir aquestes reflexions i no podia evitar de pensar en Europa i, particularment, en Catalunya. El destí ha volgut fer coincidir en el temps el judici dels atemptats del 17 d’agost de 2017 amb la polèmica del més de mig miler de persones dins la Sagrada Família beatificant no se sap qui, en plena pandèmia. Arran de la polseguera provocada per les imatges indignants d’aquella missa multitudinària, la Generalitat es va veure obligada a reaccionar i anunciar que limitaria a un màxim de cent persones qualsevol sessió religiosa. Que la solució proposada pel nostre govern sigui aquesta, mentre els esdeveniments culturals i esportius romanen terminantment prohibits a tots els nivells, és, sens dubte, un exemple casolà d’aquesta genuflexió davant l’intregrisme religiós que descriu preciosament la periodista quebequesa. Sí, tranquils que ja he fet els deures de llegir en Roger Medina. Certament, l’economista fa molt bé de dibuixar la realitat jurídica espanyola tal com és actualment i explicar que si avui es poden fer misses i no pas anar al teatre és, senzillament, perquè a l’estat espanyol la llibertat de culte és un dret fonamental reconegut per la Constitució, mentre la cultura només n’és un principi rector. Així, resulta que, d’acord amb la llei, l’estat d’alarma permet de suspendre la cultura completament, però no pas el culte religiós, que només es pot limitar, atès que a Espanya per aplicar la suspensió absoluta d’un dret fonamental es necessita d’aprovar l’estat d’excepció.
Tanmateix, un cop entès tot aquest raonament jurídic, reitero que el fet que la Constitució espanyola d’avui consideri la llibertat de culte un dret fonamental i la cultura només un principi rector, diu molt de la mena de societat religiosament sotmesa que tenim. També diu molt de tots nosaltres que les nostres lleis considerin que el dret a la llibertat de culte implica de poder celebrar aquelarres religiosos de cent persones en espais tancats, tot i les restriccions sanitàries. Assumint que no sóc pas ni lletrat ni teòleg, no entenc per què l’estat d’alarma no hauria de permetre de limitar el dret a la llibertat de culte circumscrivint-lo a l’espai estrictament domèstic i privat, com si es tractés d’un dret individual, així com passa amb el de llibertat d’expressió o llibertat ideològica. En aquest sentit, no deixa de ser sorprenent que, segons l’estimadíssima Constitució, el dret de reunió també estigui reconegut com a dret fonamental i, paradoxalment, aquest dret fonamental sí que s’hagi vist limitat a uns extrems que es podrien arribar a considerar propers a la suspensió de facto. Per tant, que a Catalunya no es permetin reunions de més de sis individus però es continuïn autoritzant aplecs religiosos amb col·lectius de fins a un centenar de fidels, només es pot entendre des de la rendició de la nostra classe política a l’intregrisme religiós que, com al Canadà, també impera a casa nostra.
La clau de volta de tot plegat ens la dóna Benhabib al mateix article: “l’únic model que permet una coexistència harmoniosa es aquell que es basa en l’estricta separació de poders polític i religiós: la laïcitat”. Aquest principi bàsic, que beu directament de la il·lustració, es fa difícil de deslligar de la revolució francesa i dels valors que encara avui encarnen els principis republicans. Denís Diderot en la seva Enciclopèdia manifestava que “en efecte la salut de les ànimes no és pas confiada al magistrat, ni per la llei divina, ni per la llei natural, ni pel dret polític”. Resulta curiós que un ingredient talment republicà com ho és la laïcitat, en els darreres temps no sigui reivindicat pràcticament mai per cap de les dues principals forces independentistes. Potser, si el fer república comencés per aquelles qüestions que sí que es poden gestionar des de la trista autonomia, com ara privilegiar la cultura per davant del culte religiós, tot plegat esdevindria una mica més creïble. De moment, el govern efectiu no ens deixa ni anar al teatre. Mecagundéu!
