Puig, al divan presidencial

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Bon dia, com està? Jo també celebre veure’l de nou, ha passat temps des de l’última visita, sí. Ja no recordava com de còmode és açò... Que si estic molt enfeinat? Uf, com li diria... Governar és un embolic, però si sols fora això... Ja li he parlat del meu partit, no? Que com ho porte? Què vol que li diga... Malament. Que si no és no, que si Susana és això i allò, les bases fent-se de Pedro com si no hi haguera demà... Jo els intente explicar que amb aquell xicot no anem enlloc, que portaria el partit al desastre, però és com predicar en el desert. Però veure a Rajoy de president no ajuda, no. I els meus, doncs tampoc. Vostè no sap la de coses que ens han dit per la foto del dia de Susana amb Felipe, Guerra, Zapatero... I Ciprià Císcar! Allò era The Walking Dead en versió el dia del puny i la rosa. Ens han dit de tot: que si els criats de l’Ibex35, que si som unes mòmies... I a mi, personalment, m’han posat a parir a les xarxes. Jo sóc una persona d’ordre, ja m’entén, però m’he de posar també en la pell dels militants. Això sí, la porcada ja està feta.

Hi ha dies que aquestes coses internes em treuen la son, com si no tinguérem prou problemes amb Montoro, les coses de Marzà, l’hospital d’Alzira, el finançament, el corredor mediterrani... Coneix l’acudit, no? I després hi ha el tema de Catalunya, què li vaig a explicar. Fa uns dies vaig tenir un somni: som a l’estació de l’AVE de València. Hi ha una gran festa perquè està a punt d’eixir el primer tren d’alta velocitat que ens connecta amb Barcelona. Se suposa que és 2022 o així i jo encara sóc president! El trajecte és una festa. Quan estem arribant a Sants s’obri la porta i veig al fons, esperant, a Puigdemont i a tot el govern català en ple. De sobte, es fa tot fosc, hi ha llamps i trons. I entrem en un túnel, com de tren de la bruixa, amb Bonig i Maria Consuelo Reyna vestides amb l’equipament de la senyera del València donant-me colps al cap amb la granera. Al final del túnel ja no es veu al govern català. I no és Barcelona. El que hi ha és un gran cartell “Bienvenidos al corredor central”, amb Susana Díaz vestida de sevillana, fent un riure d’ultratomba molt inquietant... Terrible. Em vaig despertar suat. Com el dia aquell que vaig somiar que pujava el Tourmalet en bicicleta amb Montoro en el cotxe del director d’equip escridassant-me: “Quieres más FLA, Ximo? Quieres más? Sube, cabrón, sufre en la bici!!”...

Sí, la veritat és que amb aquest somni vostè no va guanyar-se el sou... Està això de Maria Consuelo, que té nassos, després de tant de temps... Que si la conec? Home, sí, no es pot dir que som cul i merda, però vaja... A pesar que la tia el maltractava bona cosa tenia molta relació amb Joan... Joan Lerma, sí. Que si vull parlar d’això de matar al pare? Una altra vegada? Això no ho faré mai. Mire, deixem-nos de collonades: amb Lerma vaig aprendre que el país és el que és. No li fem mes voltes. I amb els experiments lingüístics de Marzà i el requisit no guanyem per a disgustos, tot el dia en els papers. Li deixe fer perquè en el fons sóc un sentimental. I perquè no tinc més remei, sí, això és veritat, però tinc el meu coret valencianista, ja ho sap. Li contaré un altre somni: sóc a una aula com aquelles de la postguerra, amb els xiquets vestits amb una bata de ratlles. I amb Joan de professor... Lerma, sí. En algun moment em demana molt enfadat que vaja cap a la pissarra, m’agafa molt fort de l’orella i em diu: “I ara, Ximet, m’escrius cinc-centes voltes: no som un govern fusteria, no som un govern fusteria, no som...”.

Ho escric tot i me’n torne a casa desfet i ploriquejant. I quan arribe ma mare és Mónica Oltra!! Li ho conte, m’agafa al braç i em consola dient “no passa res, amoret meu, ja veuràs com se li passa”. Fort, eh? I espere, que no he acabat, perquè en un racó hi ha algú que se suposa que és el meu germanet menut: és Marzà, vestit de nadó, amb bolquers i tot, fent pedaços exemplars d’ABC i Las Provincias. Sort que em vaig despertar: s’imagina que apareix per la porta el pare i és Pablo Iglesias? Sí, sí! Molt graciós... Com? I Errejón seria l’amant? És molt divertit, vostè... Però jo m’ho prendria seriosament: el dia que Montiel no pinte fava em veig fent les reunions del Consell en un cercle de Podem. I votant les decisions en assemblea. Això d’ara del Bloc i les seues coses serà una broma. I encara no hem acabat amb el tema de Canal 9, que això és una altra. No ens avorrirem, no. I encara com. Això que diu vostè: hi ha gent molt pitjor. Ha passat l’hora, no? Quan acabarem amb el calvari del congrés ens tornem a veure. Acabaré fent-lo d’or a vostè. Però m’anirà bé, sí. Ja ho crec.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.