Tot i que la sentència absolutòria de l’Audiència Nacional a favor de Josep-Lluís Trapero i de la cúpula dels Mossos d’Esquadra ha estat ben rebuda, la justícia també va tornar a protagonitzar males notícies la setmana passada. Concretament per la condemna del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per desobediència als membres sobiranistes de la Mesa del Parlament, els qui van permetre tramitar les lleis de Referèndum i de Transitorietat a pocs dies de l’1 d’octubre de 2017.
La sentència no només atempta contra la sobirania del Parlament. D’una banda, és l’enèsima mostra que la cambra catalana funciona i continuarà funcionant sota les ordres de jutges i fiscals. Cosa que es va demostrar no només en aquells plens dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, sinó també a posteriori, quan els mateixos jutges van impedir, amb arguments barroers i totalment incerts la investidura a distància del president Carles Puigdemont sense emparar-se en cap llei. Més tard, els tribunals també impedirien les investidures de Jordi Sànchez, a qui no van deixar acudir al ple; i de Jordi Turull, a qui van empresonar un dia abans que poguera ser investit en segona volta per majoria simple.
Però si ens atenem als fets de setembre del 2017, pels quals han sigut condemnats Ramona Barrufet, Lluís Corominas, Lluís Guinó i Anna Simó, cal recordar que el Tribunal Constitucional va suspendre les lleis del Parlament a l’endemà de la seua aprovació, fent cas del recurs presentat per qui llavors era el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Una actuació en temps rècord que s’ha trobat a faltar en molts altres casos. Els condemnats estaran inhabilitats en càrrec públic durant 20 mesos i hauran de pagar 30.000 euros de multa cadascú.
Tot i la desproporció de la condemna, encara és més desproporcionat el fet que Carme Forcadell, qui presidia el Parlament en aquell moment, fora condemnada a 11 anys i mig per sedició per haver comès, exactament, els mateixos fets. Que el cas de Forcadell, i els de la resta dels condemnats per sedició, fora traslladat a tribunals de fora de Catalunya, com es demostra, va ser totalment intencionat. Calia alliçonar els impulsors del referèndum, i ho van fer amb una condemna que a Europa no s’empassen, atès que els qui van anar a l’exili són lliures a tot arreu del continent excepte a l’Estat espanyol.
La condemna del TSJC té, també, una altra conseqüència, que afecta Anna Gabriel. L’exdiputada de la CUP va marxar a Suïssa abans d’haver de declarar davant el jutge, cosa que no va arribar a fer. El risc d’entrar a la presó hi era, la instrucció no estava acabada i l’acusació contra ella podia canviar en qualsevol moment. Pablo Llarena, jutge instructor, va demostrar que no tenia cap mirament a l’hora de formular acusacions desproporcionades que justificaren la presó preventiva contra els impulsors i els defensors del referèndum. Finalment, l’acusació de Llarena contra Gabriel va ser de desobediència, que no comporta pena de presó i de la qual, finalment, la també exdiputada de la CUP, Mireia Boya, jutjada amb els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament aquests dies, ha quedat absolta. Això, teòricament, hauria de facilitar el regrés d’Anna Gabriel a Catalunya, però Llarena ha rebutjat remetre la seua causa als jutjats de Barcelona i impedirà que l’exdiputada puga tornar en condicions de llibertat.
El nacionalisme judicial que s’ha desfermat amb el procés no s’atura. Malgrat que hi haja sentències, com la de l’Audiència Nacional que ha absolt la cúpula dels Mossos d’Esquadra, que deixen clar que aquell 1 d’octubre «l’ús de la força contra ciutadans indefensos no podia ser la solució per imposar l’acatament jurídic».
