Donald Trump encara està a temps de guanyar les eleccions. La possibilitat és ben remota, però existeix. I són molts els motius per no descartar aquest escenari que, no cal dir, seria democràticament devastador. Per als Estats Units i per al món sencer. Perquè tot el que ocorre als Estats Units té ressò arreu del planeta. I la continuïtat del president a la Casa Blanca seria la pitjor notícia possible.
L’encara president nord-americà s’ha beneficiat del descontent generalitzat de la població del seu país. Un descontent que a hores d’ara és mundial, en aquest context de crisi i d’incertesa màximes generades per la pandèmia i davant, en molts casos, d’una aparent incapacitat política. Com s’està veient, aquest clima d’hostilitat i de desconfiança beneficien, sobretot, els partits populistes de dreta i d’extrema dreta.
Però l’extrema dreta i el trumpisme ja hi eren abans del coronavirus. Explicava el filòsof Michael Sandel en una entrevista a Der Spiegel que els votants de Trump «se senten humiliats moralment i culturalment perquè no se’ls valora». I raonava l’argument explicant que els demòcrates, tant amb Bill Clinton com amb Barack Obama, van acabar acceptant la màxima del liberalisme que «l’ascens social es basa en el mèrit i el rendiment». Un argument estimulant, sí, però que no és cert si s’aplica en les classes més desafavorides, que xoquen amb la realitat i desenvolupen una reacció política d’enuig generada per la frustració. És això el que va saber aprofitar Trump. També les contradiccions dels demòcrates en matèria econòmica: no s’ha d’oblidar que Obama va intentar resoldre la crisi financera de 2008 amb polítiques neoliberals i sense reformar el sistema financer. Els bancs eren rescatats mentre els ciutadans corrents quedaven desemparats.
Totes aquestes contradiccions no contribueixen, ni de bon tros, a la construcció d’una societat solidària capaç de valorar com cal un sistema de benestar eficient. Aquest individualisme, sumat també a una desorientació generalitzada, motiva un vot de protesta, de descontent, que sol anar a parar a les candidatures més irreverents. Els candidats que més se n’aprofiten són els qui més reneguen de l’establishment, independentment que en formen o no part. Trump és membre clar d’aquesta elit nord-americana, però s’ha sabut desmarcar de la política tradicional, que és la que perd suport en aquests casos davant la seua aparent inutilitat.
És cert que Trump ha exhibit una incapacitat manifesta per gestionar la COVID-19. Que bona part dels nord-americans s’han adonat que el president del seu país no ha estat a l’alçada del seu càrrec en cap moment del seu mandat. Que la seua crida a no acceptar un probable resultat electoral advers tindrà –tant de bo– uns efectes limitats. I que la seua manera barroera d’expressar-se en els debats electorals, mesclada amb missatges d’odi contra Joe Biden i els seus menyspreus constants, sumats a la lleugeresa amb què tracta la pandèmia jugaran, segur, a la seua contra.
Però Trump no deixarà de beneficiar-se del descontent generalitzat, que no desapareixerà d’ací al 3 de novembre. I alhora, si alguna cosa va beneficiar Trump el 2016 és el menysteniment generalitzat sobre la seua figura. Un menysteniment que a hores d’ara encara està ben present. I no es pot descartar que el torne a impulsar cap a una segona victòria electoral.
