Divendres es va viure una altra de les paradoxes com les que els últims anys venen definint la política catalana i estatal. El rei espanyol, Felip VI, va desobeir els requeriments de la comunitat científica per visitar Barcelona des de Madrid. No és l’únic exemple contraproduent que va donar el monarca, atès que el que ve fent darrerament s’allunya bastant de la imatge que una figura com la seua hauria de generar. Des del 3 d’octubre de 2017, Felip VI no ha fet sinó alinear-se explícitament amb la dreta i la ultradreta espanyoles, violant el principi de neutralitat política que abandera la institució que ell mateix presideix. I quan visita un territori que li és clarament hostil, com ho és Catalunya, el rei fa discursos insulsos en què parla de banalitats i passa per damunt de tot el rebuig que la seua figura provoca al Principat. Felip VI, per tant, es desmarca de la concòrdia i no busca, ni vol buscar, cap mena de complicitat amb aquells que rebutgen no només la monarquia, sinó també la seua manera d’exercir com a rei d’Espanya. No donar una resposta a aquesta gent és una altra evidència que Felip VI és, només, el rei d’una part de l’Estat, i no ho vol ser d’aquells que el qüestionen. Que cada vegada són més, per cert. I no només als Països Catalans.
Mentre Felip VI visitava Barcelona i la ciutat protestava contra la seua presència —totes les entitats i els partits independentistes i sobiranistes hi participaven, i les primeres autoritats de govern, tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de Barcelona, es negaven a rebre’l—, els darrers tres presidents de la Generalitat de Catalunya compareixien a Perpinyà. Una compareixença amb un valor que va molt més enllà del mer gest simbòlic. Perquè és a la capital de la Catalunya del Nord on s’han hagut de moure tant Artur Mas com Quim Torra, atès que Carles Puigdemont no pot superar la frontera del Pirineu perquè l’Estat espanyol no respecta la seua condició d’eurodiputat, que impedeix la seua detenció. Tots tres presidents, inhabilitats per la justícia espanyola els darrers anys per defensar el dret de Catalunya a l’autodeterminació, han posat de manifest l’anomalia en què es troba l’Estat, submergit en una espiral d’autoritarisme que afecta, fonamentalment, l’independentisme català, però no només.
Els tres presidents insistien en la idea que l’autoritarisme de l’Estat afectarà tothom i que tots tres sempre estaran per la defensa dels drets democràtics i pel diàleg per resoldre els conflictes polítics. També per protegir qualsevol persona que patisca una vulneració com la que ells pateixen, siga de la ideologia que siga. És aquest missatge, enviat a Europa i al món —el manifest conjunt el llegien en anglès, francès i en català— el que ha d’arribar arreu perquè la comunitat internacional pose fi a aquesta situació injustificable que l’Estat espanyol, el governe qui el governe, no està disposat a resoldre.
Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, que tenia un record per als valencians i per als Països Catalans —la conferència se celebrava el 9 d’octubre— evidenciaven la contradicció que tots ells han estat —i estan— perseguits per la justícia després d’haver estat triats democràticament i per haver posat en marxa iniciatives polítiques per les quals van ser votats, mentre el rei emèrit espanyol es troba fugat i protegit amb tots els casos de presumpta corrupció que l’esquitxen. D’això, per descomptat, tampoc no en parlarà el rei d’Espanya en cap discurs. Felip VI preferirà acusar l’independentisme d’haver trencat la democràcia per haver exercit el seu dret a votar mentre el seu Estat, l’espanyol, suma i suma casos impropis de qualsevol país de l’Europa del segle XXI.
