Divendres passat, escarxofat en una butaca d’una casa d’una comarca de l’interior de València, tenia el privilegi d’avançar-me més de mitja hora a la resta d’espectadors principatins a l’hora de veure “La mort de Guillem”, que s’emetia a À Punt una estona abans que a TV3. No era aquesta l’única prerrogativa que oferia l’emissió valenciana: abans de començar el film la periodista Marta Ventura es presentava acompanyada de Guillem Agulló i Carme Salvador, els veritables protagonistes d’una pel·lícula que gira sobretot a l’entorn del sofriment i la lluita d’uns pares que han perdut un fill en un atac feixista i espanyolista, amb la cortina d’impunitat que va deixar que els assassins se’n sortissin sense pagar el que es deu i la criminalització orquestrada des del poder contra les víctimes, quedant en un pla secundari la tristament curta vida de Guillem fill.
No em posaré pas a fer de crític de cine, bàsicament per no fer el ridícul. Sí que puc dir que hi ha dos moments que em van resultar especialment colpidors. Un d’ells és quan una de les amigues del jove mort, Anna, va ser obligada a taral·lejar l’himne falangista “Cara al Sol” durant el judici, un humiliant fet real interpretat en la ficció per Mina Costa, que tinc entès que ho va fer amb el mèrit afegit de no ser actriu de formació ni professió. L’altre es tracta d’un document. És un tall de 1993 de la desapareguda Canal 9, de la setmana posterior a la mort de Guillem Agulló, en el qual es pot veure Carme Salvador referint-se amb serenitat a les famílies dels criminals i al silenci de determinades formacions polítiques: “volia convidar a tota la dreta que no ha sigut capaç de donar-nos el condol a nosaltres, que se’l donen als pares dels assassins, a tots els pares dels xiquets estos que són els assassins, perquè segurament ho necessitaran més que nosaltres, perquè nosaltres tenim un fill mort que viurà per a sempre però ells, desgraciadament i segurament sense saber-ho, engendraren fa vint o vint-i-dos anys i donaren vida a la mort”.
Més de vint-i-set anys després d’aquells fets, sobta la clarividència amb la que aquella mare destrossada parlava pocs dies després d’enterrar el seu fill, gairebé amb el seu cos encara calent. Quan després de l’emissió del llargmetratge, durant l’especial del programa “A la Ventura”, li van preguntar per aquelles paraules, ho explicava així: “La veritat és que Guillem –no són paraules meues però me les faig meues- està viu a les llibreries, està viu al cinema, està viu a la memòria”. Certament, Guillem Agulló ha protagonitzat llibres com els de Jaume Fuster i Núria Cadenes, ha inspirat cançons com les d’Obrint Pas i Opció k-95, ha estat homenatjat a les Corts Valencianes sota la presidència d’Enric Morera i aplaudit al Congrés dels Diputats esmentat per Gabriel Rufián, té carrers, places i passeig dedicats com els de València, Vic, Burjassot o Sallent i ara hi ha una pel·lícula que explica la seva història.
Però el més significatiu que va passar divendres no queda clos en l’àmbit cinematogràfic. L’emissió coordinada als tres canals públics, amb uns èxits d’audiència notables especialment a Catalunya i al País Valencià, va fer, per unes hores, més palpable la idea de Països Catalans en la qual Guillem creia i els seus pares encara creuen.Guillem va aconseguir que de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar centenars de milers de persones estiguessin pendents de la mateixa història. Va fer possible que milers d’aquests en parlessin a les xarxes socials, convertint una pel·lícula en llengua catalana en tendència del moment al País Valencià, a Catalunya i a nivell estatal. Va ajudar a la jove cadena valenciana, À Punt, a seguir creixent, obtenint amb aquesta programació un dels millors registres de la seva curta història, reforçant així l’espai comunicatiu en català i oferint als valencians la possibilitat de veure el món i veure’s en la seva pròpia llengua, refent allò que un govern espanyolista primer va corrompre i després va desmantellar. Tot això ho va fer Guillem, a qui els assassins creien mort quan s’allunyaven cantant els seus himnes fastigosos, mentre la seva mare sabia, des del primer moment, que era ben viu.
