La setmana passada, el ministre espanyol de Justícia, Juan Carlos Campo, va assegurar en seu parlamentària que el seu Govern iniciaria els tràmits per garantir l’indult dels presos polítics catalans. Aquella declaració va sobtar, primer per inesperada, però sobretot per la manera de fer-ho: no és habitual que un ministre s’explique amb tanta naturalitat sobre un afer que, a Espanya, és tan delicat. Com calia esperar, el Partit Popular i altres partits de l’oposició han anunciat ja mesures legals per impedir que aquesta possibilitat es faça realitat. Alhora, com també se sap, és estrany que un ministre del PSOE proclame aquesta intenció de manera tan transparent, atès que al si del partit la qüestió també és ben incòmoda. De fet, els presos polítics catalans sumen ja tres anys empresonats, i ni la justícia espanyola ni tampoc des del Govern de Pedro Sánchez –ni tampoc, per descomptat, del de Mariano Rajoy– no han fet res per acabar amb aquesta situació tan absurda com injusta, tal com han assenyalat des de nombrosos tribunals europeus.
El cas, però, és que amb una negociació pels Pressupostos Generals de l’Estat que es contempla ben difícil, i davant la necessitat que té el Govern espanyol de salvar una legislatura assetjada per les turbulències polítiques i per una pandèmia del tot inesperada, l’executiu de Pedro Sánchez mira de sumar suports que li permeten garantir la supervivència. I Sánchez sap, malgrat que sovint vulga aparentar no saber-ho, que un Govern d’esquerres no pot governar contra Catalunya o, si més no, contra els partits que ostenten l’hegemonia política al Principat. Tot i això, però, cal tindre present que el PSOE acostuma a no complir amb les expectatives que genera.
De fet, el ministre Campo ha parlat de «tramitar» els indults, cosa que és una obligació legal no en el cas dels presos polítics catalans, sinó en el cas de tots els presos que ho sol·liciten. L’advocat i catedràtic de Dret Processal Jaume Alonso-Cuevillas –també diputat de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats– matisava en una piulada a Twitter, a més a més, que «estudiar» els indults no implica concedir-los. Des de l’independentisme català, a més a més, es considera que aquesta solució no és la correcta. Entre altres coses perquè l’indult, entès com una mesura de gràcia als condemnats, no anul·la la sentència ni el procediment judicial tan criticat i desmentit des d’Europa pel qual van ser condemnats els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre. Concretament, els impulsors del referèndum que van poder ser jutjats a l’Estat espanyol, perquè els que s’han posat en mans de la justícia europea són ciutadans lliures.
Però l’indult presenta més problemes que podrien fer inefectiva aquesta mesura. Concretament, un indult total està subjecte a l’informe del tribunal sentenciador, en aquest cas el Suprem, que cal suposar que no aprovaria un indult total, atesa la bel·ligerància amb què sempre ha actuat en aquest cas. Alhora, si l’indult s’acaba concedint, de manera parcial o total, els tribunals contenciosos administratius poden entrar en aspectes formals de tramitació procedimental, cosa que podria desembocar en l’allargament de l’aplicació de l’indult o, directament, en un indult tombat.
És per totes aquestes raons que l’independentisme coincideix a demanar l’amnistia. Però el Govern espanyol tem el cost electoral d’aquesta opció que, a més a més, anul·laria la causa contra els 2.850 encausats per l’1 d’octubre. Perquè tot i que els presos polítics i exiliats són els qui més en pateixen les conseqüències, hi ha molts altres judicis pendents contra milers de persones que van fer possible el referèndum. I això evidencia, també, el punt al que ha arribat la justícia espanyola. Un límit que, fins ara, el PSOE ni tan sols ha qüestionat, cosa que sí que han fet, i de quina manera, els tribunals europeus, als quals sembla que des d’Espanya no hi ha voluntat d’homologar-se.
