Ximo Puig és un tipus intel·ligent. Prou. Fins i tot, massa. Té una intel·ligència política tan esmolada que, sense voler o volent, es passa de frenada. Però té sort i traça per sortir-ne indemne. Es va escapar viu després de castrar electoralment a Compromís amb l’avançament dels comicis valencians per fer-los coincidir amb les eleccions espanyoles, la qual cosa el beneficiava clarament en detriment de la coalició de Mónica Oltra. També duu mesos torejant els socis del Botànic mentre juga a dues bandes amb Ciutadans. I se’n sortirà de la pandèmia, un moment de crisi per a qualsevol governant, que Puig està aprofitant per fer-nos oblidar que el PSPV no governa -encara- en solitari.
El president valencià està desenvolupant un pla calculat per convertir-se en l’home d’estat que necessita el País Valencià -la Comunitat Valenciana, segons la seua cosmovisió- i actua de facto com si disposés de la majoria absoluta dels seus somnis més dolços. O, com a mínim, com si l’aritmètica electoral li permetés triar crossa i no depengués exclusivament de Compromís i Unides Podem per obtenir la majoria parlamentària.
El recent Debat de Política General ha estat una nova mostra que Puig governa amb la comoditat de qui se sap lliure. Ha escapçat l’oposició amb el flirteig al ciutadà Toni Cantó, tot trencant la unitat de la dreta; de portes endins, està utilitzant la crisi del coronavirus per arraconar cada cop més els socis del Botànic i centrar en la seua persona tota acció de govern. Compromís i UP no saben com aturar-lo o, almenys, esquerdar mínimament la seua estratègia. I és que Ximo Puig ja no té socis: simplement, té ostatges.
L’última del morellà ha estat l’anunci d’un paquet de 410 mesures per presentar al Govern espanyol que, segons Puig, s’haurien d’executar amb una inversió de més de 21.000 milions abans de 2027. Un brindis al sol de manual. El finançament hauria d’arribar majoritàriament d’Europa i desembarcar a València via Govern central, la qual cosa és una utopia o, si més no, difícil de predir, tot tenint en compte el menyspreu tradicional de Madrid a les necessitats valencianes. La data d’execució a set anys vista, d’altra banda, obre un marge gran per anar oblidant els projectes i, quan arribe el dia, si tot s’ha quedat com sempre en fum innocu, mira a veure qui t’ha pegat.
Cap conseller, ni cap alt càrrec autonòmic -sobretot de l’òrbita Compromís i UP- té idea de quins són els projectes o fins a quin punt afecten la seua conselleria. A la Conselleria de Educació, departament estrela de Compromís amb Vicent Marzà al capdavant, colpejada políticament i social per la pandèmia, no li cau ni la promesa d’un euro. Molts membres del Botànic van assabentar-se dels plans de Puig in situ, al mateix temps que l’oposició, els periodistes i els ciutadans ben informats.
El malestar per les formes, els temps i el protagonisme que està adoptant Puig creix al si de la resta del Botànic, sobretot de Compromís, temorós que la flor de Mónica Oltra continue marcint-se. Les renúncies constants de la coalició nacionalista per mantenir viu el Botànic, intentar eixamplar la massa de votants i fer un sorpasso electoral cada cop més impensable al País Valencià són proporcionals al control progressiu de Puig sobre el Botànic. Una gran part dels militants de la coalició -especialment la majoria que orbita al voltant de l’antic i silenciat Bloc- observen com s’està perdent una oportunitat històrica d’implantar moltes polítiques que havien defensat tradicionalment i que la “psoeització” -amb perdó pel neologisme- del Botànic és imparable.
Es veuen ostatges de Puig, un autèntic mur que ha congelat la reivindicació per l’infrafinançament del País Valencià davant del govern de Pedro Sánchez i està preparant alternatives de govern amb el doble joc amb Ciutadans. I no poden -o, millor dit, no saben- com contestar perquè també són ostatges del Botànic.
Puig està aplicant a Compromís, al capdavall, la mateixa medecina que la coalició porta anys receptant als seus votants: si no és això, torna la dreta. I ara pitjor, amb Vox, Cantó i tota la pesca. Una fórmula que funciona molt bé quan vols que fiquen la teua papereta a l’urna, ni que siga amb una pinça al nas, però que et desarma quan te l’apliquen els dos presidents -Puig i Sánchez- a qui tu has encimbellat a canvi de ben poqueta cosa.
Ximo Puig és un tipus intel·ligent. Prou. Fins i tot, massa. I té una idea clara al cap: seguir recolzant-se en els ostatges dels Botànic fins a poder governar en solitari. Serà en tres anys, si algú no reacciona. I no cal recordar què passa quan el PSPV- PSOE -més espanyol que obrer, socialista i, no cal dir-ho, del País Valencià- mana en solitari. No debades Ximo Puig va ser el darrer lermista.
