Un dels llibres més bells i més escèptics de la Bíblia, l’Eclesiastès, diu d’una manera preciosa que hi ha, i hi ha d’haver, un temps per a cada cosa: temps per celebrar i temps per lamentar, per a la feina i per a la festa, per plorar i per ballar... La vida humana està feta d’aquestes alternances i els calendaris tradicionals ho recollien amb un subtil joc d’equilibris. En tots hi ha en colors diferents els dies laborables i els festius. En totes les religions hi ha festes d’exultació i dies marcats com a jornades d’introspecció o d’expiació. El temps no és continu i homogeni. Demana alternances i contrastos.
Davant del risc que el temps de la feina, del treball remunerat, esdevingués tot el temps i eliminés l’alternança, el món modern ha fet servir una fórmula pràctica per tal de mig protegir els contrastos i la varietat en els usos del temps: ha fet que cada temps tingués també el seu lloc. Així, el temps de feina es corresponia al lloc de feina. El temps d’esbarjo, al lloc d’esbarjo. El temps de pregària, al lloc de pregària. La diversitat dels llocs ha estat la manera amb la qual hem mantingut la diversitat en els temps. Fins al punt que alguns conceptes temporals han esdevingut per a nosaltres espacials: tant diem farem vacances com anirem de vacances. Així, anem a treballar o anem a la feina. No tan sols fem festa, sinó que sortim de festa. A cada temps li corresponia un lloc. I a cada lloc, un temps. La diversitat dels llocs garantia la diversitat dels temps.
El confinament pel coronavirus va provocar un trastocament d’aquesta correspondència. El confinament es referia a l’espai: no parlava del temps, et deia que no et podies moure del lloc. Però aquest lloc únic va passar a ser el lloc de tots els temps, el de la feina i el de l’esbarjo, el de la celebració i el de lamentació... Els temps es van barrejar. Si recordem aquells dies, eren molt habituals els comentaris sobre la distorsió que havien provocat en la percepció del temps: no sé quin dia de la setmana som, no hauria dit mai que ja fos aquesta hora... Sense uns canvis de l’espai que el fragmentessin, el temps va passar a ser un continu homogeni, indestriable. Sense la referència física de l’espai ens sentíem desorientats en el temps.
De moment, sembla que els dies del confinament gairebé total ja han passat. Fins a la pròxima. Però figura que ens han deixat en herència l’esclat del teletreball, del treball des de casa. Una herència que pot ser enormement positiva, però que pot ser també una herència enverinada. Desapareguda la frontera espacial entre el temps de la feina i el temps de l’oci, compartint un mateix espai, hi ha el risc que se’ns confonguin i que el més fort —en cada cas— es mengi el més feble. En alguns casos, l’absència de la frontera física pot convertir tot el temps en temps de feina, i revertir la conquesta social dels horaris i dels límits. En altres casos, pot provocar l’efecte contrari: mai no trobes el moment de fer allò que hauries de fer. I encara una altra possibilitat inquietant: que el temps colonitzi l’espai. Que en la mesura, posem per cas, que el teletreball situa a casa l’espai de la feina acabem convertint-la en una mena d’oficina, físicament colonitzada pels elements materials de la feina.
El teletreball pot ser fantàstic. D’entrada, pot eliminar un munt de desplaçaments inútils i costosos. Formidable. Però el teletreball ens obligarà a construir noves fórmules per garantir l’alternança i la diversitat dels temps. Durant anys, la fórmula ha estat canviar de lloc. Ara la fórmula haurà de ser alguna altra. Però alguna n’hi haurà d’haver. Perquè, com diu l’Eclesiastès, tota cosa ha de tenir el seu temps i hi ha d’haver un temps per a cada cosa.
