Quan la presidenta de la Comunitat de Madrid ha proclamat que “Madrid és Espanya”, no ho ha fet pas perquè es posés en dubte l’espanyolitat d’aquell territori. És una obvietat que en aquella ciutat no hi ha cap debat virulent sobre l’adscripció nacional dels seus habitants: la immensa majoria d’ells es conformen, amb una naturalitat banal, amb la nacionalitat que els expedeix el seu estat. Per entendre’ns, l’eslògan no és com el de “Catalunya és Espanya” de les manifestacions ultramuntanes, que vol reivindicar la possessió d’aquest país per part de l’estat espanyol, mentre hi ha una bona part dels catalans que no hi combreguen.
Isabel Díaz Ayuso volia dir, és clar, que Madrid és tota Espanya, que és l’essència d’Espanya. Prenent la forma d’un plany d’impotència a l’hora de gestionar la situació sanitària, aquesta compareixença deixava entreveure tots els marcs, tots els sobreentesos, sobre els quals s’aguanta l’estructura gegantina del regne. Madrid és tota Espanya no pas per casualitat, sinó perquè deliberadament s’ha volgut fer Espanya.
No cal que anem al “solo Madrid es corte”, començat a pronunciar després de la implantació de la capitalitat per part de Felip II, ni a l’establiment del quilòmetre zero de la xarxa de carreteres a la Puerta del Sol, sinó que en fem prou observant les polítiques que ens són contemporànies. Les infraestructures, amb una xarxa ferroviària d’alta velocitat que hi passa de manera ineludible o uns projectes de corredor mediterrani que pretenien ubicar la platja de la Malva-rosa a Arganda del Rey. Les inversions, executant molt més del que hi ha pressupostat a la Villa y corte en detriment dels pobres dissortats d’altres bandes de la península: en un termini de trenta anys s’ha invertit la meitat en els trens de Rodalies de Catalunya del que s’hi ha dedicat a Madrid. La fiscalitat, valent-se del dumping per xuclar empreses, deixant Catalunya i el País Valencià com uns dels territoris menys competitius de l’estat en matèria d’impostos, mentre que Madrid se situa al capdavant, al costat del País Basc, i converteix, paral·lelament, a la resta de Castella en un desert.
Aquesta setmana mateix el president valencià, Ximo Puig, denunciava “l’efecte capitalitat, que ha convertit Madrid en un generador de diferències i desigualtats”, assenyalant que “el 29% dels treballadors públics estatals es concentren a Madrid” i que “9 de cada 10 contractes estatals es gestionen des de Madrid, i gairebé el 60% d’adjudicacions es fan a empreses residents a Madrid”. Un discurs ben gràfic i efectiu, que exposa les conseqüències directes i concretes per a la vida dels ciutadans del model imposat per Espanya. Un relat semblant al que va ajudar a fer créixer l’independentisme català abans que es convertís en aquest guirigall actual, de gestos simbòlics i crides patètiques i histriòniques a la unitat i a la dignitat.
Ja ho diu el sorneguer himne oficial de la Comunitat de Madrid escrit per Agustín García Calvo, fotent-se del cafè per a tothom i la consegüent dinàmica de creació de banderes, himnes i institucions sense solta ni volta: “Cada cual quiere ser cada una;/ no voy a ser menos:/ ¡Madrid, uno, libre, redondo,/ autónomo, entero!”. La lletra la té ben apresa Díaz Ayuso quan lamenta amb dramatisme que “ens faríem trampes al solitari si penséssim que aquesta comunitat i aquesta capital poden ser tractades com la resta”: és això de “no voy a ser menos” i aquest recurs tan habitual en els temps que corren de convertir els privilegiats en víctimes. Però tranquils, que Madrid no serà menys, perquè és des de Madrid des d’on es governa Espanya, perquè Madrid és Espanya, Espanya és Madrid i els altres el que hem de fer és callar, pagar i procurar assemblar-nos a Madrid, parlant com parlen a Madrid i compartint història i futur amb Madrid. I treure’ls les castanyes de foc quan ho requereixin, que és el que venia a exigir Ayuso l’altre dia.
