En general, quan hom parla de comèdia –del grec kōmōdía–, és per referir-se a un dels gèneres teatrals per excel·lència dels nascuts a l’antiga Grècia, que, com tothom sap, es caracteritza per tractar qüestions o debats morals de relativa profunditat amb un desenllaç feliç, amanit d’elements d'humor o d'ironia, així com un to majoritàriament optimista al llarg de la representació. El nostre diccionari català, però, reconeix un altre significat del mot “comèdia”, útil per descriure un cas, un reguitzell de fets, uns comportaments, etc., en què tot és un muntatge, tot és una simulació, tot és una ficció gesticular tan descarada que fa riure i tot. És aquell “au va, no facis comèdia”que feia anar el meu avi quan, de petit, alguna vegada servidor havia volgut fer veure que estava malalt per no anar a escola.
Si hi ha un mot per descriure la situació de la política catalana d’avui és, sens dubte, el de comèdia. Tot fa l’efecte de ser una excel·lent representació, una gran comèdia en què tots i cada un dels actors de banda i banda del ventall polític del país sobreactuen impúdicament i sense vergonya, fent ganyotes i movent els braços amunt i avall. Des del procés d’inhabilitació del President Torra, fins a l’aprovació de la llei de regulació dels lloguers. Aquest darrer cas, per exemple, em sembla paradigmàtic d’això que dic, i afecta tant partits de govern com d’oposició. Els partits de govern independentistes, encapçalats per ERC, van decidir de portar al Parlament català una proposta de llei que pretén regular els preus dels lloguers. Els mateixos autors de la llei són els primers a reconèixer en privat que en cas que realment el govern català pogués aplicar el text en qüestió, el que s’esdevindria seria exactament l’efecte contrari d’allò teòricament desitjat –garantir l’accés a un habitatge de preu just–, atès que la bibliografia i les recerques econòmiques de tot el món fa temps que han provat que regular els preus per llei és la millor manera de generar economia submergida –i encarir, per tant, el producte– i d’obturar l’augment natural d’oferta del mercat, que és l’única mesura que realment pot esperonar una eventual reducció dels preus. Tanmateix, els partits independentistes van decidir de tirar endavant aquesta llei amb l’únic objectiu que els tribunals espanyols la tombin properament i així poder perpetuar el discurs contra Madrid, mentre ells fan gala de partits pretesament progressistes, suposadament preocupats per les polítiques socials, i tot a cost zero: sense que això impliqui d’assumir cap responsabilitat de debò. En resum, i essent una mica crus: aprofitar-se d’una desgràcia social com és la manca d’accés a un habitatge digne, per fer politiqueria de curta volada. Algú creu que la seva preocupació honesta i sincera és l’accés a l’habitatge? Naturalment que no. Senzillament, tot forma part d’aquest entremès que comentàvem.
Un altre ingredient característic de l’actual Comédie-Catalane és l’hipòcrita i irresponsable estira-i-arronsa constant entre JuntsxCat i ERC a l’executiu català, que dificulta que els ciutadans confiïn en les institucions del país, quelcom d’especialment greu pels temps que corren. El foc creuat entre els dos partits va començar tan bon punt s’encetava aquesta legislatura, primer entre dirigents i portaveus estrictament orgànics, i avui ja és fins i tot entre col·legues del mateix executiu. És sabut que a casa nostra encara existeix el viu record segons el qual els set anys de tripartit van ser un perfecte desgovern, farcit de deslleialtats i picabaralles entre els socis. Nogensmenys, no hi ha dubte que l’executiu de Torra ha esquinçat del tot els límits d’aquella època i ha demostrat fins a quin punt és possible que en un govern l’únic que comparteixin els consellers sigui la taula de reunions setmanals. Que l’endemà mateix de ser nomenat conseller, el senyor Tremosa aprofiti l’avinentesa per carregar contra el vicepresident del seu mateix govern, és d’un nivell que no s’havia vist mai a casa nostra.
Si aquest és el suposat estat de traïdoria i desconfiança, per què no esclata en mil bocins el govern català? Perquè tot és comèdia. Mentre el President Torra es desdiu del seu compromís de convocar eleccions –un altre exemple de comèdia va ser aquell anunci d’eleccions sense convocatòria efectiva– i utilitza la pandèmia de pretext i xantatge per allargar la legislatura tant com pugui, els líders dels republicans no fan altra cosa que demanar-li de liquidar de manera immediata la legislatura. Però la postura dels republicans, un cop més, també és comèdia. Amb inhabilitació o sense de Torra, si els republicans creguessin de debò que la legislatura s’ha acabat i que no hi ha més cera que la que crema, podrien abandonar el govern avui mateix en bloc. Si la legislatura actual es troba esgotada, per què el vicepresident aragonès i els consellers d’ERC no presenten a Torra llurs dimissions irrevocables, en comptes de perpetuar aquesta agonia? Esclar: perquè la petició d’eleccions que fan no és sinó una manifestació més d’aquesta faràndula infinita.
Abans de partir de vacances, en aquesta mateixa tribuna, proposàvem –gairebé en forma de prec– que en la propera legislatura catalana els partits independentistes pactessin d’investir i deixar governar en solitari el partit independentista amb més escons al Parlament. L’argument principal era que, més enllà de les aparents desavinences i del guirigall existent entre JuntsxCat i ERC, el fet que un dels dos principals partits independentistes se n’anés a l’oposició podia generar un sotrac en el partit en qüestió i això podia conduir el partit a canviar d’estratègies. L’explicació era que com que el partit en qüestió no formaria part del govern, no podria oferir cadires als quadres del mig, i aquests, a qui se’ls hauria acabat la menjadora, podrien tenir la força suficient per provocar les tensions internes pertinents i, per tant, els canvis necessaris. Evidentment, la proposta era una provocació feta des de la convicció que això no passarà perquè una cosa és la comèdia i una altra la cadira.
A què respon aital gesticulació irresponsable, grollera, i mancada de sentit institucional, entre els dos partits independentistes? Pel que sembla, les maquinàries de les dues formacions calculen que teatralitzar un enfrontament constant entre JuntsxCat i ERC pot permetre de millorar les perspectives electorals d’uns i altres. L’explicació és que una part del possible o potencial electorat d’ERC, ideològicament no suporta JuntsxCat, i a l’inrevés. Així, i d’acord amb aquest raonament, gràcies al soroll d’aquests enfrontaments públics que menen a una polarització, cada partit podria mantenir i fins i tot millorar els resultats a les properes –quan siguin–.
Jugada mestra? Qui sap, electoralment potser sí. El que és segur, però, és que fent això els dos partits contribueixen a allunyar encara més el país del propòsit que aquestes dues formacions fa temps que porten als programes electorals: la independència de Catalunya. El filòsof occità Miquèu de Montanha en una de les seves reflexions va dir que en aquesta vida la nostra gran i gloriosa obra mestra és viure a propòsit d’alguna cosa. És la diferència cabdal entre jugar i obrar.
