«Si es provara que Martín Villa va ser responsable de tot això, a mi no em sembla que un home vell haja d’anar a la presó. No desitge que Martín Villa vaja a la presó si es prova que va ser responsable d’algun delicte per l’edat que té. El que es demana és un judici just».
Aquesta frase la va pronunciar recentment el vicepresident espanyol i líder de Podem, Pablo Iglesias. Una sentència que pot semblar benintencionada i alliçonadora, però que no és conseqüent amb les actuacions que el partit morat està protagonitzant en termes judicials.
Rodolfo Martín Villa va ser ministre de Governació durant la Transició i està immers en un procés judicial a l’Argentina -la justícia espanyola no el vol acusar de res- per la seua presumpta responsabilitat en delictes de genocidi i crims de lesa humanitat. En total se l’imputen 12 assassinats. I si bé Podem justifica la seua edat -a l’octubre farà 86 anys- per no desitjar-li la pena de presó, el partit morat no s’està de demanar 20 anys de presidi per a Jordi Pujol, que en té 90; i 17 per a Marta Ferrusola, que en té 85. Són les penes que el partit sol·licita per a tots dos, a qui els acusa de delictes d’associació il·lícita, blanqueig i falsedat documental. En aquesta causa, Podem exerceix com a acusació popular.
No deixa de ser curiós que Iglesias mostre compassió davant d’un senyor de 86 anys acusat d’haver assassinat 12 persones -crims que s’haurien comès en un context clarament polititzat i amb una intenció clarament política- i no davant d’uns altres que, també amb una edat considerable, estan acusats -que no condemnats- d’haver comès crims fiscals que, per descomptat, encara que es demostraren, no haurien acabat amb la vida de ningú. Acusacions, alhora, que siguen certes o no, no s’escapen de l’espiral polititzada de la justícia espanyola, que curiosament persegueix la família Pujol des que l’expresident es va declarar partidari de la independència de Catalunya, cosa que va fer 10 anys després d’haver deixat la presidència de la Generalitat, càrrec que va ocupar durant 23 anys.
L’entusiasme que va despertar Podem als seus inicis s’ha anat esvaint, a poc a poc, per mèrits propis. D’aquella «nova Espanya» que va aconseguir disputar de tu a tu amb el PSOE el lideratge de l’oposició, amb un discurs clarament sobiranista, amb suport explícit a la llengua catalana al Parlament Europeu i en altres instàncies i amb el propòsit de trencar, explícitament, «el règim del 78», en queda ben poc, per no dir quasi res.
El pas del temps ha evidenciat que Podem, lluny de representar una nova esquerra, s’ha anat assemblant més, a poc a poc, a la més vella de totes: aquella que comparava el president Pujol amb el dictador Franco, tal com feia Julio Anguita en el seu temps; aquella que acabava encapçalant les manifestacions de Societat Civil Catalana, tal com va acabar fent Paco Frutos; o la que acaba acceptant els vots de Manuel Valls per mantenir l’alcaldia de Barcelona, tot rebutjant aliar-se amb altres partits d’esquerres com Esquerra Republicana que, això sí, no són nacionalistes espanyols.
Si aquesta manera de fer política donara rèdits a la formació morada, les contradiccions de Podem quedarien dissimulades pel suport electoral. Però Podem i les seues confluències van passar de 69 diputats i més de cinc milions de vots el 2015 a 35 escons i tres milions de paperetes el 2019. Els morats estan pagant el preu d’haver deixat de ser el partit de «la gent» per convertir-se en un de convencional. I ells, només ells, en són responsables.
