Tres notícies recents demostren que l’esport també és política i que la política de l’esport és bàsica en el bon desenvolupament d’un sector que té una elit dominada per l’economicisme i una base àmplia que exigeix noves polítiques i noves empreses de l’esport.
Als Estats Units, un nou cas de violència policial contra afroamericans ha fet esclatar els esportistes de la NBA, que s’han negat a jugar per demostrar que la majoria d’esportistes no són els mercenaris que pensaven els seus directius. A València, un nou capítol del nou camp del València CF que no va arribar a ser, i a Barcelona, la sortida de Messi del FC Barcelona.
La política —a l’Estat i a bona part del planeta— ha impulsat un model de clubs de futbol equiparable al model empresarial estàndard, molt allunyat de la filosofia col·lectiva i cooperativa dels models originals de club esportiu. La conseqüència ha estat que molts clubs han passat a ser societats anònimes adquirides per un magnat (Peter Lim al València CF) poc o gens connectat amb l’afició local, la història de l’equip i la idiosincràsia del club. Fins i tot, poden sortir clubs de les cendres d’uns altres, com el Paris Saint-Germain de Nasser al-Khelaïfi, i poden ser reinventats sense manies, com el Salzburg, que va ser comprat per l’empresa Red Bull el 2005. L’afició no hi pinta res.
Aquest no és el cas del FC Barcelona ni de molts altres clubs del país, on els socis tenen molt a dir sobre la directiva. En general, el poder dels socis del club s’ha limitat molt però encara disposen de veu i vot. En el cas de Can Barça, però, el model estrictament empresarial, i menys humà, s’ha acabat imposant per damunt del model de club tradicional: comiats sense presència dels directius (Setién acomiadat per un Abidal que l’endemà deixava el Club); directiva sense coneixement —ni contacte— del que passa al vestidor; moviments empresarials sense raons esportives. El resultat ha estat que el Barça ha punxat esportivament i empresarialment, amb risc de perdre el seu millor actiu. És el destí fatal de les empreses que, en la societat del coneixement, obliden que el seu principal capital són els treballadors.
Paradoxalment, qui va fer les primeres comparacions entre club i empresa va ser l’equip directiu de l’època gloriosa del Barça, amb Joan Laporta al capdavant i Ferran Soriano, que va fer famosa la sentència “La pilota no entra per atzar”. Però aquella directiva mai va renunciar a l’orgull —i l’essència— del Club, com ha acabat fent l’equip de Josep Maria Bartomeu de manera tan barroera. Els primers van fixar una filosofia esportiva sòlida en paral·lel a una estratègia comercial i de gestió. Els segons han traït les lliçons ètiques que distingien al Club (amb el canvi d’UNICEF per Qatar Airlines, amb l’abandó del catalanisme desacomplexat i amb la deixadesa de la formació dels juvenils) i han menyspreat les bases de l’herència esportiva.
L’egoisme de Bartomeu per salvar la seva gestió després del 2-8 de les semifinals de la Champions ha fet que la directiva del Barça no assumís cap responsabilitat directa de la desfeta i Messi ha decidit que aquesta serà l’última deslleialtat de Bartomeu. Les conseqüències merament empresarials de la sortida de Messi —començant per una possible davallada de vendes de samarretes arreu del món, drets d’imatge, etc.— tampoc no les sabria entomar Josep Maria Bartomeu. Cal, doncs, una altra mena de gestió esportiva.
